TEXTOS DE SALA

GRIS PLOM és un projecte expositiu i audiovisual de recerca experimental i col·laborativa entorn de les arts visuals a Sabadell i el seu context social, cultural i polític des de 1960 fins avui. L’exposició GRIS PLOM es desplega en tres eixos temàtics, al Museu d’Art de Sabadell, a l’Acadèmia de Belles Arts i a Ca l’Estruch. El projecte audiovisual presenta quatre migmetratges audiovisuals i una pel·lícula documental.

“A Sabadell, gris plom com una aixeta vella”. Aquest vers de Josep-Ramon Bach és el primer node d’una constel·lació d’esdeveniments amb què es posa de manifest el paper que ha adoptat la pràctica artística al llarg de mig segle.

L’art ha acompanyat, com un element actiu, la transformació que Sabadell ha viscut des de les acaballes del Franquisme fins a l’actualitat. Es pot parlar al respecte d’una petita revolució, ja que en lloc d’una funció merament representacional i afirmativa, l’art ha inspirat processos de canvi, ha servit d’emissor de problemàtiques a l’esfera pública i, fins i tot, ha estat un ariet per a l’acompliment de principis democràtics.

L’art ha estat un revulsiu, així mateix, en l’assoliment d’una economia basada en els serveis. Mentre que les arts visuals han acostumat a articular un posicionament antagonista vers les lògiques del neoliberalisme, també és cert que les darreres transformacions del capitalisme s’han apropiat l’ideari de la innovació així com han reclamat el coneixement, la creativitat i la imaginació com a matèries primeres.

Per mitjà d’una àmplia selecció d’obres d’art, documents, realitzacions audiovisuals i un programa d’activitats, GRIS PLOM dona compte de l’art en tant que una energia disponible. L’art és un actiu que, si bé ha incidit en modelar la fesomia de Sabadell, alhora no es deixa capturar pel seu present i s’alça com una memòria alternativa.

MUSEU D’ART DE SABADELL. LA IMAGINACIÓ DE L’ART

L’art requereix d’una trama organitzativa on sustentar-se a la vegada que desafia les pròpies determinacions institucionals amb l’impuls a re-imaginar-se.

La primera part de GRIS PLOM té lloc al Museu d’Art de Sabadell, un espai que, inaugurat l’any 1980, marca un abans i un després en la configuració del mapa artístic de la ciutat. Amb el títol “La imaginació de l’art”, es presenta aquí una constel·lació d’esdeveniments que dona compte de la vitalitat artística de Sabadell els darrers cinquanta anys.

En son testimoni les obres d’artistes que han tingut una especial incidència en l’escena local, com també publicacions i documents que resulten d’iniciatives relacionades amb la producció i la difusió de l’art, la crítica i l’educació artística, les quals s’han degut a la iniciativa pública o privada, així com a artistes i productors culturals les han impulsat de manera independent. Aquest conjunt d’activitat ha proporcionat a Sabadell, a través dels anys, una dimensió especialment rellevant de capitalitat artística i cultural.

Que les obres d’art es presentin al mateix nivell que la documentació té a veure amb una certa condició d’intercanviabilitat que és igualment fruit de la mateixa època que es revisa amb GRIS PLOM. El conceptualisme que ha imperat a partir de la dècada de 1960 ha introduït la possibilitat d’abordar la documentació des d’una perspectiva estètica, quelcom que ha conviscut amb la possibilitat de reconèixer les obres d’art des d’una perspectiva culturalista i talment documents de la seva època.

ARTISTES. PRIMER PIS

Josep Gerona (Sabadell, 1956)

Poeta i pintor autodidacte, condueix la seva pràctica artística en diàleg amb l'ètica i l'humanisme. L’art no ha de distreure, sinó que ha de centrar. La cultura crítica fonamenta la subversió, però la indústria cultural ens esclavitza.

Lector i paisatge

Si alguna cosa ens ha deixat clara l'art del segle XX és que qualsevol representació visual o literària de la realitat sempre n'és una versió subjectiva -ni el realisme més aparentment realista no ho és- i pel que fa al paisatge, per exemple, sempre haurà de ser un "paisatge mental".

Per aquesta raó, la representació d’un paisatge amb un lector humà que el recrea, que l'imagina i que s'hi acobla com a centre motor -en aquest cas, a partir dels llibres que llegeix- sembla ser l'única possibilitat de supervivència del paisatge, del lector i de l'art. Però quins són el llibres que acompanyen el lector- pintor?

La trilogia de Samuel Beckett -Molloy, Malone i L'innominable- van ser les lectures iniciàtiques de l'adolescència que li despertaren la sensibilitat i li donaren el convenciment de com el capitalisme esclavitza i destrueix l’ésser humà.

Les novel·les de Juan Goytisolo el guiaren en la presa de consciència política i li van fer descobrir l'estil adequat per pensar bé, juntament amb les de Juan Benet, l’ordenada selva de comes i subordinades que dibuixa la Región

Finalment, Rafael Sánchez Ferlosio és la figura proteica, model inimitable a imitar, que amb El testimonio de Yarfoz (1986) funda el territori mític on poder viure, escriure i pintar: la vall del riu Barcial.

Josep Gerona Fumàs. Sabadell 23 de desembre de 2023

Nativitat Ayala (Sabadell, 1956)

Soc a la barca de la pintura, navego, observo, miro; després em pregunto

què miro i segueixo fent-me preguntes: qui teixeix la llegenda? Qui la tria? Qui diu el conte?

Quan t’enfrontes a la injustícia o la dificultat, recorda defensar-te trobant la bellesa.

Documenta-la, demostra-la i defensa-la, perquè tota bellesa és resistència.

Tamin Al-barghouti

I són resistència les mans que llauren el paper, la taca que dona llum i desorienta.

I et sens verda i blava, perquè el mar t’enfonsa i t’obliga a observar la manera

que tenen els núvols d’estendre les ales. De cobrir els morts que hi circulen, de cobrir les hores d’ombres blanques. T’impregnes

de la lleugeresa que tenen les coses plenes, les coses capaces de deixar en la memòria una rima penjada o una frase trencada

com una branca.

Nativitat Ayala

Fina Miralles (Sabadell, 1950)

Fina Miralles ha desplegat el seu itinerari creatiu en diferents mitjans. De l’any 1984 al 1996 situa el dibuix, la pintura i l’escriptura al centre. Són tres òrbites que s’alimenten entre si, per mostrar que tot està connectat: la vida material i l’espiritual, el pensament racional i la intuïció. Allò profà i allò sagrat són, en essència la mateixa cosa: en allò immensament petit es troba allò immensament gran.

Tres grans àmbits predominen en el seu univers: la natura, la figura i les flors. Aquests registres transporten un cosmos simbòlic que es refereix als cinc elements i als seus diferents estats: l’èter, l’aigua, el foc, la terra, l’aire; la geometria divina de les formes de l’univers; el moviment còsmic de la vida.

Miralles no és una pintora de formes, sinó de forces. Són línies vives les que apareixen dins l’espai del paper o de la tela. La llibertat del traç obre els límits visibles del món i els intensifica. Dibuix i pintura esdevenen, així mateix, un camí interior per endinsar-se en allò invisible.

Benet Ferrer (Sabadell, 1945)

Ceramista de formació, Benet Ferrer expandeix els límits de l’objecte al format de la instal·lació expositiva. Evoluciona vers l’escultura i l’art del mural. El seu itinerari creatiu inclou el suport bidimensional del dibuix, la pintura i la marqueteria des d’on desplega una íntima i secreta iconografia.

M'agraden les nits fortament estrellades, la mar encalmada i el meu estat ideal estaria molt proper a la letargia. Si hagués de descriure el paradís terrenal que sempre he somiat, el situaria a algun lloc de la Mediterrània on no faria ni fred ni calor i on les nits i els dies s'anirien escolant sense pressa, ni neguit.

Jo viuria infinitament enmig d'aquest lloc encantat com un esperit aturat, un ésser embrionari per a qui no existiria ni l'espai ni el temps. Un ideal, doncs, molt allunyat dels desplaçaments físics massa intensos, però força proper al quietisme propi del viatge mental.

Benet Ferrer

Antoni Marquès (Sabadell, 1956)

Antoni Marquès inicia el seu itinerari creatiu a finals dels anys 1970. Elabora els seus treballs amb detritus de plàstic i l’acumulació d’objectes. Empra una gran quantitat de materials, entre els quals es troben la resina de polièster, el brea, el suro, el llautó, l’escaiola, el plom, les espines de roser o les valves de musclo.

Marquès mostra una predilecció per les formes orgàniques, alhora que per assolir un intens impacte visual, que acompanya habitualment d’una important càrrega semàntica. Hi són habituals les referències a la vida moderna i a la indústria, tot guardant la seva obra relació amb la denominada Nova Escultura Britànica.

Marquès persevera també en el treball performatiu, que centra en el diàleg entre el seu cos nu, els objectes i l’espai del taller. Es tracta d’accions que posen en evidència l’esforç, el dolor i la violència de la creació: l’escultor i l’escultura s’entrelliguen en actes destructius, còpules, reclusions fetals, balls, passejos sobre els detritus.

S’intercanvien així els rols tradicionals entre el creador i l’obra d’art, el model i la seva representació, els bons acabats de la forma i la transmissió d’un missatge.

Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948)

Artista pintor, el llenguatge visual d’Isidre Manils s’inicia en el món fílmic i es consolida en un mètode lent i exhaustiu, que desplega en diferents suports. L’art de la mirada difumina la matèria dins l’espai pictòric i engendra una poètica de l’artifici.

No el considero un pintor realista, però tampoc surrealista. Posa en relació imatges que no han estat mai ajuntades i que no semblen predisposades a ser- ho. Crea situacions i deixa fissures per a les quals es fica l’espectador.

Dins del seu procés de treball, retalla, col·lecciona, recull tota mena d’indicis d’una realitat molt evident, dels esdeveniments o moments banals de la vida de les imatges, però que alhora, en posar-les en relació, creen situacions inversemblants, mistèriques i suggeridores.

Crec que hi ha cinc àmbits en el seu treball que van apareixent al llarg de la seva obra: el diàleg amb la identitat; la recerca de les estructures misterioses de la forma; la presència del cos i de la naturalesa; l’amor en les seves diverses manifestacions; la mort com a destí inevitable.

Jesús Martínez Clarà, “Intuïcions de futur: acoblaments”

Oriol Enguany (Tarragona, 1994)

Artista que treballa amb disciplines que, en cada moment, reclama la seva voluntat expressiva. La reunió entre art i vida provoca desplaçaments geogràfics, mentals i estètics en un itinerari creatiu que es sustenta en l’experiència nòmada i en el temps sempre intens de cada present.

Sentir la pintura és tenir un òrgan de més que poc

a poc vaig sentint-lo dins meu fins

que de metàstasi s’apodera de tot el que els meus ulls són capaços

de creure.

Doncs caure en la pintura és senyal d’interrogant

Oriol Enguany

Agustí Puig (Sabadell, 1967)

Pintor del gest, la velocitat, la immediatesa, la intuïció i el gran format. L’obra d’Agustí Puig transporta vestigis de les arts gràfiques, les noves figuracions i l’art matèric. Amb un llenguatge que bascula entre la gestualitat i la cal·ligrafia, el seus treballs exploren els grans temes de l’art.

Una estada decisiva a Nova York, l’any 1992, va significar per a Puig abraçar la pintura com un mitjà d’expressió en què el subconscient té un paper important que es revela per mitjà del dripping i del traç del dibuix.

La figura humana, sovint metonímica, és central en la seva obra, amb cossos reduïts a cames, braços, peus, amb caps a vegades substituïts per barrets o ventres substituïts per llibres. La fragmentació i la síntesi com a metàfora d’una unitat perduda que conviu entre abstraccions anònimes és el que permet captar i habitar l’espai del cos; l’espai de la pintura.

Gerard Torres (Sabadell, 1987)

Artista pintor, Gerard Torres parteix del llenguatge del grafit i l’art urbà. Desplega la seva maduresa creativa en l’obertura literària de les imatges i un intens diàleg conceptual i expressiu amb la matèria pictòrica i els seus substrats residuals.

Aquesta instal·lació és un homenatge al llibre Lo bello y lo siniestro (1982), d’Eugenio Trias. El concepte de sinistre és el del que és bell. Un art burgès embelleix aspectes de la natura que semblen repulsius, però poden parlar d’un art desagradable i estèticament bell?

Per introduir l’espectador en aquesta dimensió estètica utilitzo un personatge de caràcter metafísic, pròxim als personatges de De Chirico, que mitjançant la seva posada en escena en un primer pla, ens permet formar part de l’escena i l’adveniment de l’acció. En les imatges tracto desitjos secrets, prohibits i eternament temuts per la condició humana però que, són una font de vitalitat [...]

L'estètica és l'única via per qüestionar la realitat, la ideologia i el pensament i apropar-nos al misteri que ens ofereix el trencaclosques de la ment humana.

Gerard Torres, “Lo bello y lo siniestro” (fragment)

Ramiro Fernández (Sabadell, 1961)

El món visual de Fernández parteix d’un somni interior, que es basa en la contemplació física de la naturalesa transfigurada en un escenari mític, on el pintor recrea atmosferes evocadores en escenes acollidores i encalmades. La llum i la composició són elements clau de la seva obra, on regna la sensualitat i la plenitud dels petits instants compartits entre animals i persones.

En els seus espais es troben referències a les habitacions de la burgesia industrial. Recorre, també, a motius literaris, que narra amb una iconografia singular i evocadora. Els seus treballs subratllen una condició de l’existència que es troba més enllà del real, del temps i de l’espai presents, i en celebren el misteri.

Pep Sallés (Sabadell, 1951)

Pintor, dissenyador, escenògraf. L’obra pictòrica de Pep Sallés sintetitza aquestes tres disciplines seguint l’empremta formativa dels inicis històrics de l’Escola Eina. La seva obra ha madurat en una singular harmonització del color amb el joc de perspectives i una certa metafísica compositiva.

La volumetria de la casa transfigurada en signe pictòric és una de les constants en el discurs visual de Sallés. Reinterpretant la tradició que va de Cezanne a Picasso i a Matisse, la triangulació de la casa, el joc de perspectives confrontades i l’estructura en

franges bidimensionals de l’espai pictòric configuren la visualitat dels seus paisatges i espais interiors, magnificats per la intensitat del color i el gran format del quadre.

Neus Segalés (Sabadell, 1985)

Pintora de formació, la maternitat va obrir un parèntesi en la trajectòria de Neus Segalés, que li canvia la mirada i la necessitat de reorientar el seu mètode i llenguatge creatiu.

Les teles que he fet servir per fer aquestes obres són part de l'aixovar de dones de la meva família importants per mi: Maria, Nieves, Lucrecia i Anna Maria.

La meva manera de relacionar-me amb el teixit és totalment diferent del que feien elles. Jo pinto, dibuixo sobre les teles, en canvi, elles les embastaven, sargien i cosien. Elles brodaven sobre els llençols les seves il·lusions, anhels i esperances. Jo faig servir el llenç per crear i comunicar. A través d’elles busco qui soc jo. Donant valor a les seves vides faig recerca sobre la meva. Fent aquest camí artístic, prenc consciència del pas del temps.

Plecs parla de com ens anem construint i desconstruint amb el pas del temps. [...]

Neus Segalés (fragment)

Càndida Bracons (Sabadell, 1954)

Càndida Bracons és una artista multidisciplinària, gestora cultural i docent, amb una activitat important en l’associacionisme, tant a nivell local com internacional. La dona, les poètiques, els sentiments, la natura, el temps son els seus temes d’interès.

Cal·ligrafies íntimes és la historia del meu aixovar. [...] Tots aquests tresors teixits i brodats em van generar, durant molt temps, sentiments de rebuig; sentia intuïtivament que m’abocaven a la domesticitat, al casament, la casa i la cura.

Amb aquest treball de recuperació i reinterpretació, m’he reconciliat amb el meu aixovar. Preservar els teixits i els brodats de les meves avantpassades m’ha reconciliat amb una cultura de dones que durant segles ha quedat relegada. Amb aquestes obres he volgut donar el lloc que es mereixen a les dones de la meva família. Un reconeixement a la seva fortalesa a traves de la cura, el treball i el temps dedicat als altres i a totes aquelles dones que varen manifestar així la seva creativitat artística.

Càndida Bracons, “Cal·ligrafies íntimes” (fragment)

Teresa Pampalona (Sabadell, 1984)

Pintora amb un important parèntesi creatiu en què va abraçar la maternitat i la criança. Un temps de silenci, de recolliment i un serè compàs d’espera, han estat necessaris perquè la necessitat expressiva retorni l’energia creativa a Teresa Pampalona.

L’escolta atenta li permet fer aflorar el relat interior i deixar-se guiar pel seu mandat: hem de reconciliar-nos amb la naturalesa.

De nou la mà, el pinzell, el paper, el llapis, la tinta, les anilines, l’oli, i, al centre, la figura humana. Homes i dones de peus i mans rizomàtiques, expansives, talment arborescències engendrades en aigües freàtiques en diferents estats de mutació vegetal. Biologies obertes, processuals; cossos sense límits; gestualitats entrellaçades; matèria fent-se i desfent-se. L’empatia, la sensitivitat, el goig de pintar des d’un cos de dona.

Teresa Pampalona

Josep Madaula (Sabadell, 1957)

Pintor compromès amb l’art de la representació en contacte directe amb els llocs viscuts. L’obra de Josep Madaula s’inscriu en la gran tradició humanística de la pintura. El dibuix i els elements compositius constitueixen i sustenten el seu llenguatge pictòric.

L’arbre sovint transcendeix l’univers vegetal i s’instal·la en la categoria del símbol, com l’arbre de la vida o de la ciència. Però de vegades l’arbre és l’arbre caigut. Com en aquesta crònica en imatges d’un esdeveniment devastador, davant del qual, el pintor ens convida al silenci i a la contemplació.

Aquestes obres posen en relació el realisme pictòric amb el concepte moral i filosòfic. Obren un vincle entre les devastacions de la Terra i les condicions de la nostra existència. La bellesa i el drama pictòric convoquen a l’acció: com fer habitable el planeta Terra, com la mantenim habitable i com lluitem contra els qui la converteixen en inhabitable. En aquestes obres, els arbres desarrelats, com àngels caiguts, esdevenen un concepte científic, mitològic i polític.

Oriol Vilapuig (Sabadell, 1960)

Artista visual, el treball creatiu d’Oriol Vilapuig parteix de la citació, l’apropiació d’imatges, el muntatge i el mètode de l’assaig. L’obra es concep com una indagació i deriva que assenyala i qüestiona els límits de la nostra experiència.

El dibuix de l'arbre invertit, on les branques operen com arrels que baixen i s'endinsen en la terra, fent visible un procés vital de retroalimentació, és utilitzat aquí com a suport o xarxa per inscriure i sustentar una múltiple constel·lació de gestos heterogenis, una taxonomia que en el seu mateix desplegament no pretén ordenar i tancar sinó obrir i desajustar, un moviment que podríem definir com a dionisíac, entenent aquí aquest terme com una forma de desig que confronta i posa en relació imatges provinents de capes temporals diverses fent-les dialogar, no des de lògiques lineals i programàtiques, sinó obrint-se transversalment per generar camps magnètics relacionals on té cabuda el cos, el desig, l'erotisme, el llenguatge, l’inconscient i el temps.

Oriol Vilapuig, “De l’espera i la paciència” (fragment)

Francesc Bordas (Sabadell, 1957)

Francesc Bordas proposa una aventura basada en la poètica de l’efímer i la força simbòlica de la seva representació. L’artista interroga mitjançant la vibració visual de formes i color, amb la percepció d’un nou espai sensible.

Els treballs de Bordas s’inscriuen a la genealogia de l’abstracció geomètrica, amb una poètica singular, on la contenció i els límits esdevenen especialment fecunds. Es troba aquí una obertura a la subtilesa i la ironia: tot i l’aparent racionalitat del llenguatge formal, l’obra estableix un diàleg amb el pressentiment directe de la realitat i els seus desbordaments.

Tramat presenta una mirada obliqua a la tradició del ready made. Proposa petits desplaçaments que posen en relació les formes del seu llenguatge pictòric amb les formes atrapades al vol, en instants de vida. Aquest paisatge de formes capturades amaguen relacions secretes entre forma i emoció.

Assumpció Oristrell (Sabadell, 1956)

Artista pintora amb un ampli coneixement de la tècnica del gravat i la química dels pigments. El viatge reiterat a terres del Pròxim Orient és el detonant del desbordament del quadre i de la seva pintura. El gir vers el llenguatge cartogràfic, ha capgirat la seva mirada i ha obert altres experiències perceptives.

[...] Tot el que Oristrell reuneix, dibuixa, escriu o pinta és, doncs, a la vegada memòria personal i empresa col·lectiva. No és casual, en aquest sentit, que el material de base que utilitza siguin els relats, els mites, els poemes i, sobretot, els mapes antics. Aquells mapes que, a diferència dels mapes que fem servir avui en dia, porten la firma del seu autor: com el del cartògraf Al-Idrissí, del segle XII. També en aquest cas, la representació del món és subjectiva i, al mateix temps, recull els coneixements geogràfics acumulats per la cultura

mediterrània des de l’època arcaica.

Bernat Lladó, “Assumpció Oristrell” (fragment)

D.A.C.S. Dissidències Artístiques de la Caserna de Sabadell

D.A.C.S. és un col·lectiu nòmada que actua en diferents espais urbans, amb la intenció i l’objectiu d’abraçar i donar visibilitat a les pràctiques artístiques i l’activisme de Sabadell. Comparteixen visions sobre feminisme, comunitat, infància, antiracisme, ecologisme i LGTBI+.

La construcció de la nostra societat es troba sota un paraigua racial, jeràrquic, masclista, capacitista, colonialista… on hi ha persones que són a dalt i altres a baix. Per tant, l’escala és una possibilitat d’imaginar un alternativa de societat més justa.

L’escala és un trànsit, no és binària, és un recorregut que ens permet arribar a més d’un lloc. El sistema artístic i cultural actual situa l’artista en un estat de Fam o de Fama. D.A.C.S. genera pràctiques artístiques a partir d’un acció col·lectiva formada per persones que no poden viure ni menjar de l’art.

D.A.C.S.

Han col·laborat en la intervenció: Esther Pardo Herrero, Frank Trobok Abett de la Torre, Helena Torrent Avellaneda, Iolanda Filella Cubells, Marta Riudavets, Xavi Núñez i Morera, Judit Carcolse Patón, Albareda-Sirvent Galiana-Forca, Anna Vilarrúbias Bisbal, Putri Ayusha, Alba del Bas Ramírez.

Aquesta instal·lació no és adaptada per a persones amb discapacitat per la seva ubicació. Si tens impossibilitat per veure-la, pots contactar amb D.A.C.S per a una visita guiada personalitzada, en àudio o vídeo.

dacsartistes@gmail.com">(dacsartistes@gmail.com / @dacs-artistes)

ARTISTES. PLANTA BAIXA

Sitesize. Elvira Pujol Masip (Barcelona, 1969) i Joan Vila-Puig Morera (Sabadell, 1961)

Jardí de l’Amistat és un projecte de recuperació de l’espai que va desenvolupar Llum de la Selva des de finals de la dècada de 1920 a 1980 al barri de Can Rull, que adapta els elements que el varen conformar a les circumstàncies d’un parc urbà actual. La posició ètica i espiritual de Llum de la Selva, continua vigent en el moment actual, quan conflueix la presa de consciència del que és comú amb l’ecologia, la justícia ambiental i els nous valors que tot això comporta.

Sitesize ha desenvolupat des de 2002 nombrosos projectes entorn de la metròpolis, les formes de treball creatiu i l’aprenentatge comunitari. Es tracta d’una iniciativa artística que activa el lligam amb els llocs i la imaginació transformadora. Sitesize

convoca a l’acció col·lectiva per a ressituar l’experiència creativa en entorns de reciprocitat.

Els Amics del Jardí de l’Amistat és un grup de persones compromeses i motivades, aplegades per una causa comuna: retornar la memòria al Jardí de l’Amistat, recuperar el jardí comunitari que anteriorment fou, i restablir el reconeixement de la figura de Llum de la Selva.

Ana García-Pineda (Sabadell, 1982)

La vida de barri, la multiplicitat de llengües i la descoberta dels dibuixos animats a l’edat de tres anys han marcat l’itinerari creatiu d’Ana García-Pineda, que es basa en el dibuix i la narrativa, els quals resulten d’una combinatòria d’estudi del real a través de la ficció i la teoria dels mons possibles.

L’obra d’Ana García-Pineda posa en relació el concepte de veritat dins de la ficció i l’estudi del món real a través d’allò irreal. Des de la necessitat d’alterar o modificar algunes de les lleis naturals i socials que operen en el món, les coses es pensen en termes de possibilitat. Des de la ficció, es desafia la lògica diària per proposar altres maneres de veure el nostre entorn. L’artista ofereix un exercici de translació conceptual sobre realitats i confecciona una cosmogonia personal basada en diferents apropiacions i referents.

Llorenç Ugas Dubreuil (Sabadell, 1976)

Artista visual que pren la fotografia com a mètode d’aproximació al territori i l’arquitectura. L’itinerari creatiu de Llorenç Ugas s’articula al voltant d’una mirada reflexiva entorn a les relacions entre l’espai natural i la societat.

[...] Treballo sempre en les dues direccions, identificant la col·lisió entre el que és natural i el que és artificial i analitzant com es percep l’espai que envolta el conflicte. Tot aquest conjunt de tensions i col·lisions es transfereixen al meu treball a través de diverses estratègies en què interrompo, intervinc o altero la representació del paisatge en les obres. En definitiva, els meus projectes aborden i exploren les relacions físiques i emocionals que establim amb el nostre territori i al mateix temps qüestionen les polítiques de sobreexplotació del paisatge, amb el benentès que hauríem de poder caminar sempre en paisatges que ens identifiquin, ens defineixin i ens facin sentir en sincronia amb el nostre entorn i no en llocs als quals s’ha robat l’ànima.

Llorenç Ugas Dubreuil (fragment de text)

Maria Bosch (Sabadell, 1965)

Maria Bosch aprèn una forma de vida amb l’art ceràmic. Ceramista de professió, inicia el seu itinerari creatiu amb les seculars argiles vermelles dels terrissaires catalans i la bellesa de les seves formes funcionals. El viatge a països i cultures orientals expandeixen el seu llenguatge amb creacions ceràmiques obertes a l’espai, lleugeres de forma i volum, mimosa en les seves textures.

Cicles forma part d’un temps en constant agitació on l’equilibri és necessari per entendre la fragilitat del moment. El cercle com a forma amb el seu buit, són dos aspectes de la mateixa realitat, que coexisteixen i cooperen com a parts inseparables en representació del dinamisme vital.

Partint d’una funcionalitat llunyana, la forma neix capriciosa, l’únic ritme constant és el canvi. [...] A vegades convé parar i meditar, fer sessions de cadira, la matèria parla, tu decideixes.

[...] Influïts pel seu entorn, cada cicle necessita els altres per mostrar-se com un de sol.

Maria Bosch, “Cicles” (fragment)

Xavier Rístol (Sabadell, 1978)

De formació pintor, la pràctica artística de Xavier Rístol es pot entendre tant des del fet situat com des d’allò dislocat. La narrativa s'utilitza com a estratègia inicial per articular, documentar i desdoblar tant aspectes del seu entorn immediat com dels diversos contextos, moments històrics o materials amb què l’artista es relaciona.

Aquest projecte especula amb el color gris plom associat històricament a la ciutat de Sabadell i té dues parts fonamentals.

D'una banda, una investigació situada que pren com a punt de partida les tecnologies aplicades a la distribució, utilització i depuració de les aigües del riu Ripoll, centrant la seva mirada en el seu pas per Sabadell, amb totes les seves problemàtiques històriques i mediambientals associades a la industrialització, on el mateix humà des de la tècnica, la vegetació i la biodiversitat ha intuït una cura d'aquest organisme interconnectat on conviuen espècies humanes i no humanes, que corre i en el qual coexistim.

I, per altra banda, la producció d'una sèrie de peces que des d'un acostament similar al ready-made transiten i posen sobre la taula aquestes problemàtiques, utilitzant i resignificant materials i elements derivats del progrés i la industrialització.

Xavier Rístol

Guillem Celada Prior (Sabadell, 1986)

Investigador en disseny. La vida de barri, el pare artesà i cooperativista, són aspectes que han marcat la trajectòria creativa de Guillem Celada Prior. El seu treball es basa en el desplegament d’una mirada atenta al món material que l'envolta i als seus valors socials i simbòlics.

Mala persona: l'oblit ha dipositat una capa de pols a un objecte d'admiració o culte sobre el qui fou president de la Generalitat de Catalunya. Un tercer agent intervé amb el dit en la pols, en un moment de profund descrèdit de la figura representada. Emmarcar la intervenció en la pols és el gest que preserva la memòria d'un temps.

Benvinguts i benvingudes: celebració d’un pícnic entre humans i maniquins en una zona verda artificial que es troba en un dels principals accessos rodats a Sabadell. La substitució d’una zona verda natural per gespa de plàstic forma part de la neteja de cara de la via que divideix la ciutat des de temps llunyans.

Francisco Martínez Guijosa (Eme Rock).(Sabadell, 1983)

Creador multimèdia, l’itinerari d’Eme Rock es mou entre el grafit, la construcció d’objectes, el disseny gràfic, l’art digital, l’escriptura i el reciclatge. La procedència de l’extraradi de Sabadell ha marcat la seva aproximació a l’art, que es basa en una mirada crítica al món de l’art i en una posició perifèrica al respecte de les respectives institucions.

Les autoedicions de lliure distribució en format paper i en format digital formen part de l’estratègia creativa de Francisco Martínez Guijosa. Situen a primer pla la llibertat distributiva enfront del mercat de l’art, qüestionen la idea d’un espai públic digital i corroboren que la creativitat es belluga en espais autogestionats.

Jaula C2, que forma part d’un projecte més ampli realitzat en col·laboració amb Roberte Piqueras, desencadena una mirada antropològica sobre les formes de vida, imaginaris i rituals socials que sorgeixen en zones perifèriques de la ciutat de Sabadell. Es tracta d’una al·lusió a formes vives i marginals de llibertat.

Ivan Merino (Sabadell, 1975)

Dissenyador de formació, l’itinerari creatiu d’Ivan Merino es desplega entre els espais propis de disseny i la creativitat lliure prenent com a base el reciclatge i el menjar. Donar una nova vida als objectes i les matèries en desús és una constant de la seva pràctica com a eco-dissenyador.

Cuina Leonardo: Dissenyar una cuina per mitjà del reciclatge de tots els elements que la componen. El mòdul cuina-taula-pica multifuncional s’ha dissenyat d’acord amb els cànons estètics i constructius de la proporció Àurea, alhora que s’ha desenvolupat per mitjà d’un treball cooperatiu. Es tracta d’un homenatge a les dues grans passions de Leonardo: la pintura i la cuina.

Crostóaci: El pa és una matèria comestible, viva, que neix, creix, es transforma i també es pot esculpir per comunicar històries. Crostóaci assenyala el pa com a símbol de l’aliment que es llença cada dia. I se’n desaprofiten tones. L’acció forma part d’un projecte de vida que troba el punt d’arrencada en la infantesa de l’artista, que va passar entre sacs de farina.

Roberte Piqueras (Sabadell, 1985)

Educadori social. El seu treball creatiu parteix del foment de la participació, l’enfortiment del teixit LGBTI de la ciutat i la recerca de la construcció dels espais segurs LGBTI durant l'etapa educativa obligatòria. El producte final artístic sorgeix dels diferents tallers socioeducatius realitzats amb el col·lectiu LGBTI.

Nosaltris: Aquest projecte s’ha dut a terme dins d’un programa de foment a la participació del jovent mitjançant la cultura urbana i gràcies a una subvenció rebuda de l'Ajuntament de Sabadell. S’ha donat lloc a la realització de diferents tallers enfocats a pensar en la incidència d’allò polític i participatiu en l'espai públic. El fet més representatiu ha estat el disseny comunitari d’un cartell de l'Orgull LGBTIAQ+ de Sabadell i les imatges generades, que posteriorment han estat presentades a l’espai urbana com a missatge de reflexió i protesta sobre la realitat i l'existència de les adolescències queer.

ACADÈMIA DE BELLES ARTS. FER CIUTAT

Els intercanvis entre moviments socials i artístics en la dècada de 1960 marquen un punt d’inflexió pel que fa a les possibilitats d’aliar l’impuls experimental de l’art amb el compromís amb problemàtiques i processos de transformació política.

L’Acadèmia de Belles Arts és un escenari que dona especialment compte d’aquesta situació, quan la renovació que hi va tenir lloc a mitjans d’aquella dècada va obrir aquesta institució decimonònica a noves energies creatives, amb una intencionalitat que, alhora, era clarament política, de rebuig al règim dictatorial i la seva grisor. A partir d’aquí, varen esdevenir habituals les col·laboracions entre joves creadors i el moviment veïnal, l’efervescència d’associacions d’estudiants i l’emergència de partits polítics d’esquerra durant els anys de la Transició.

És significatiu que la renovació de llenguatges artístics tingués una especial incidència en relació amb mitjans com són la fotografia i la cinematografia, els quals ocupaven aleshores una posició netament secundària dins del sistema de l’art. En aquest sentit, varen tenir un efecte pràcticament inaugural en la renovació de l’escena artística local les accions del Grup Gallot, amb què varen desplaçar un mitjà tan sacralitzat com era el pictòric a l’espai públic.

ARTISTES

Alfons Borrell (Barcelona, 1931 - Sabadell, 2020)

Alfons Borrell, un dels artistes catalans contemporanis més destacats, inicia la seva trajectòria pictòrica als anys cinquanta. El 1960 forma part del Grup Gallot i el 1972 participa en la creació de la Sala Tres. Borrell ha presentat la seva obra en destacats espais d’art del país i també de França, Alemanya, els Estats Units i Japó.

Aigua fosca és l’únic film que ha realitzat. Enregistrat amb una càmera Bolex Paillard de 8 mm, va guanyar un premi al III Concurs de Cinema Amateur de Sabadell.

No es tracta d’exercir una contemplació passiva davant del paisatge, sinó de ser- ne part activa i sentir-se un mateix natura. [...] El film il·lustra –i hi incideix– la idea de canvi i desbordament a partir de la metàfora de l’aigua del riu, sempre dinàmica i canviant, impossible de retenir en el seu esdevenir. [...] El llenguatge fílmic aquí, acota una mirada singular del seu autor i ens convida a endinsar-nos en un temps particular d’observació.

Oriol Vilapuig, sobre Aigua fosca (fragment)

Fina Miralles (Sabadell, 1950)

La instal·lació Standard incideix en la construcció de la feminitat a l’entorn social i polític de l’època. Per mitjà de fotografies i imatges de revistes i publicitat, Fina Miralles planteja una crítica contundent a les normes que dicten com han de ser i com han de comportar-se les dones.

El 1976, a la Galeria G de Barcelona, l’artista realitza una acció a partir de la instal·lació, asseguda en una cadira de rodes i lligada de mans i peus, emmordassada. Les imatges passen davant de l’artista com una lliçó de la normativitat de gènere, des de la primera comunió fins al casament o la maternitat. Alhora, les imatges mostren estereotips de l’ideal de bellesa, els estàndards que tota dona havia d’interioritzar per reproduir posteriorment.

Francesc Abad (Terrassa, 1944)

Amb formació a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa i al Centre de Documentació Pedagògica de París, les obres de Francesc Abad incideixen en la recuperació de la memòria col·lectiva.

El març de 1978 es presenta a la Sala Tres l’exposició col·lectiva “Eleccions (Joan Rabascall) / Eleccions - crisi (Francesc Abad, Ramon Santos)”. La mostra aplega dues instal·lacions d’un contingut polític similar, les quals documenten críticament el fenomen social i polític de les primeres eleccions democràtiques a l’Estat espanyol després de la mort del dictador i en un context de crisi econòmica de la indústria tèxtil.

Eleccions – crisi incideix en els fenòmens de manipulació del llenguatge polític com a maniobra electoralista. Des de responsables polítics del franquisme, fins a fotografies de meses electorals o carrers amb grafits de caràcter polític, Francesc Abad genera una constel·lació amb què interroga la capacitat representativa de la democràcia en el moment mateix en què aquesta va començar.

Llorenç Balsach (Sabadell, 1953)

Compositor de música contemporània. Les primeres obres de Llorenç Balsach s’emmarquen dins de la música electroacústica, principalment dins el vessant de la música concreta. Investigador de la teoria musical, l’any 1984 posa en marxa el programari La mà de guido Music Setting System per a l’edició de partitures amb ordinador i el 1988 funda l'editorial i segell discogràfic La Mà de Guido.

Els 14 poemes sonors sobre 14 poemes visuals de Joaquim Sala Sanahuja són peces enregistrades amb un antic magnetòfon. Amb un fons musical intencionat i molt simple, aquestes peces són interpretades amb guitarra pel mateix compositor. Cada poema visual projectat en forma de diapositiva inspira un poema sonor. En aquestes peces no hi ha electrònica, sinó que estan gravades amb una guitarra i, en alguns casos, es fan servir també alguns objectes col·locats a l'instrument, com ara un paper, una agulla d’estendre la roba, un got o unes pedretes, a fi de modificar-ne el so original.

Josep Gerona (Sabadell, 1956)

Llicenciat en Història, Josep Gerona és poeta i pintor autodidacte. Va muntar el film El que quedarà, amb l'ajuda d’en Ramon Capsada, l'any 2007, per a l'exposició del mateix títol que va presentar a l'Alliance Française de Sabadell.

En el film hi apareixen imatges del seu barri de Sabadell, la Creu de Barberà, i del camí que feia per anar a la UAB de Bellaterra, tot passant per Badia del Vallès, llavors ja construïda però encara deshabitada. Des d’una pràctica amateur, el film mostra la perifèria de la ciutat, carrers sense asfaltar, zones on s’aboquen deixalles i allò que la ciutat expulsa de la seva centralitat. El film ressegueix aquest recorregut cap a la universitat que no només és físic, sinó que aspira, en certa forma, a una millora de les condicions de vida.

Antoni Marquès (Sabadell, 1956)

Antoni Marquès cursa estudis d'escultura a l'Escola Massana de Barcelona i estudis de perfeccionament d'escultura en ferro al taller de Bernard Perrin a l’Ècole Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París.

Les mouches vertes es produeix en el context de l’Atelier vidéo de la Université d’été, durant el juliol 1987, que organitza l’Institut National d'Éducation Populaire Marly-le- Roi, en col·laboració amb el Museu d’Orsay de París. El film consisteix en un homenatge paròdic del quadre d’Édouard Manet, Le déjeuner sur l’herbe (1863), amb diferents escenes de l’artista al metro i de pícnic al parc, amb poemes de Francis Ponge i d’Eugène Guillevic. Les mirades dels diferents personatges, dins i fora del quadre de Manet, es creuen entre la velocitat del metro i el moment estàtic d’un pícnic al parc.

Riccardo Massari Spiritini (Verona, 1966)

Riccardo Massari Spiritini és titulat en Composició pel Conservatori Reial de La Haia i amplia la seva formació al Sonology Course, amb Clarence Barlow i Richard Barret, i seminaris amb György Ligeti, Walter Zimmerman i Luis Andriessen. Treballa en l’àmbit de la música contemporània, en què els instruments es relacionen amb les arts visuals i literàries. Des de l’any 2010 és productor, compositor i intèrpret del projecte TARKAMPA.

ORAFDUM (Objecte retrobat al final d'un mil·lenni) va néixer l'any 1999 com a invenció musical que reuneix la composició sonora i les arts visuals, escèniques i digitals en un projecte més gran, amb l'objectiu de fomentar la combinació de diferents llenguatges i tècniques. Aquest objectiu neix de la convicció que només trencant els límits entre els diferents llenguatges, disciplines i sectors del pensament podem trobar noves respostes sobre com operar en el futur. Només quan provem de trencar els sistemes de classificació creant nous híbrids podem imaginar noves possibilitats útils per a l'art i la vida en general.

Josuè Blanco (Sabadell, 1993)

Amb estudis de composició al Conservatori del Liceu de Barcelona i al The Royal Academy of Music of Jutland, Josuè Blanco explora la música electroacústica, la improvisació i la sinestèsia.

Kaleidoscope neix de la intenció de mostrar a l'espectador una relació directa entre patrons de llum i so, mitjançant colors i notes concretes, utilitzant la relació sinestèsica entre color i so com a tècnica compositiva i punt de partida. Josuè Blanco explora la relació entre diferents elements artístics i expressius amb els quals exposar una cohesió formal i sonora.

A Kaleidoscope es barregen imatges en vídeo generades mitjançant un calidoscopi amb música escrita per a piano, juntament amb efectes electrònics, tant pregravats com aplicats sobre el piano directament, fent servir tècniques com l'ús de e-bows i altaveus dins del piano.

Neus Abellan (Barcelona, 1997)

Llicenciada en Física per la UAB i compositora. Formada al Taller de Músics, Neus Abellan consolida el projecte nara is neus l’any 2018, quan publica el seu primer disc i participa en sales de concert i festivals, tant en l’àmbit nacional com internacional.

Don’t You Recall? és una peça sonora i visual creada conjuntament amb Sasha Smirnova. El vídeo és un viatge somnàmbul per paisatges ficticis realitzats amb escanejos 3D d’ubicacions reals. Combinant realitat i ficció, ambdues artistes reflexionen al voltant de la naturalesa de les reproduccions digitals del nostre entorn, en un intent de definir i desenvolupar el potencial creatiu i democràtic de les tecnologies visuals i sonores emergents.

Aquesta peça il·lumina noves possibilitats d’habitar i explorar l’espai, així com es qüestiona sobre la familiaritat, la nostàlgia, l’alteritat i hiperstició del que això comporta.

Lluís Campmajó (Sabadell, 1974)

Graduat en gràfica publicitària, arts gràfiques i disseny multimèdia, Lluís Campmajó és un artesà digital que explora els límits de la realitat física i la percepció amb l'espai, la llum i el so.

Duòleg aprofundeix en la idea del diàleg intern i es qüestiona sobre fins a quin punt els nostres pensaments condicionen les nostres accions. Es tracta d’una instal·lació làser que crea composicions gràfiques que recorden l’estil de la Bauhaus. Campmajó utilitza algoritmes, eines com el processing i la il·lustració vectorial.

La instal·lació consta d’escultures cinètiques que projecten composicions de llum que creen grafismes, patrons i geometries canviants, que divideixen i modulen l'espai. Altera la percepció dels espectadors entorn de la llum i les formes tridimensionals.

Fausto Morales (Sabadell, 1970)

Amb estudis d’Art a l’escola EINA de Barcelona, Fausto Morales és pioner en les arts visuals aplicades a l’escena de la música electrònica. És fundador de l’estudi de creació digital Slidemedia, especialitzat en la tècnica del videomapatge i projeccions immersives.

El vídeo mostra la reproducció sobre maqueta de la peça de videomapatge Guelowar,

que va tenir lloc en el context del Dakar Carrefour des Cultures, organitzat per Ker Thiossane per a la cinquena edició del festival digital africà, Afropixel Digital Art Festival.

El projecte de Fausto Morales es porta a terme amb dos equips d’animadors gràfics, programadors i artistes plàstics, que treballen simultàniament a Dakar i a Barcelona. La creació sonora es realitza exclusivament amb sons vocals, que va a càrrec d’Hyperpotamus.

Carles Congost (Olot, 1970)

El treball de Carles Congost es caracteritza per la reelaboració dels estereotips de la cultura contemporània i el qüestionament dels mecanismes de la creació artística. Compon música i produeix amb l’àlies The Congosound.

Congost s’aproxima a l’anomenat “so Sabadell”, que va tenir lloc a Catalunya durant la dècada dels 80, estretament vinculat a l’italo-disco i dona compte del fenomen tot transitant per gèneres com són el documental, el videoclip, la performance o l’arxiu.

[...] a mi el que m'interessava era el so Sabadell com a símptoma d'una determinada conjuntura cultural, econòmica i política a Catalunya. [...] La meva intenció era oferir una mirada poètica i crítica sobre les aspiracions culturals de la societat catalana en el moment en què les teories neoliberals de Margaret Thatcher, al Regne Unit, i de Ronald Reagan, als Estats Units, havien impregnat gairebé tots els aspectes de la societat, de la cultura i de l'economia. [...] A Catalunya, les reivindicacions dels cantautors del passat van quedar momentàniament apartades per a abraçar la idea pujolística del “fem país”. Nacionalisme i indústria, sense acritud ni mals rotllos. Això és per a mi el so Sabadell.

Carles Congost, sobre Abans de la casa... (fragment)

L’ESTRUCH. ESDEVENIR POSTINDUSTRIAL

La conversió de la fàbrica tèxtil Ca l’Estruch en fàbrica de creació l’any 1995 marca un punt d’inflexió en l’emergència d’una nova tipologia d’equipament cultural en el conjunt del territori català.

En un moment en que els països occidentals han desterritorialitzat la indústria pesada, bens immaterials com són la cultura i el coneixement han esdevingut característics de les societats postindustrials. La recuperació de les fàbriques abandonades és una cara especialment visible de la nova condició que la creativitat ha passat a tenir en els nostres dies: per bé que es reconeix la capacitat de l’art per renovar l’antic gris plom, l’art ha esdevingut també una tecnologia que és administrable d’acord amb agendes governamentals i mercantilistes orientades a la reconversió social i urbana.

NauEstruch, que va adoptar el concepte de la performativitat com a troncal per a la seva ideació l’any 2010, s’ha plantejat com un laboratori per a l’experimentació a l’entorn d’aquesta mateixa dualitat: l’activitat simbòlica és a la vegada un mitjà d’emancipació i un espai de captura. Transformem la nostra realitat per mitjà de la cultura i el llenguatge, a la vegada que amb la incorporació de la cultura i el llenguatge és que també esdevenim vulnerables a la transformació de l’altre.

ARTISTES

Col·lectiu Obliqua (Sabadell, 2000)

El Col·lectiu Obliqua es caracteritza per la creació d'obres on el so, la visualitat i la dramatúrgia es fusionen en el pla d’un únic cos expressiu. En formen part Oriol Vilapuig, Riccardo Massari Spiritini i Mim Juncà.

Mus in Pice parteix d’una cita llatina que utilitza el filòsof francès Michel de Montaigne, que significa "un ratolí en la pega". Es tracta d’una imatge metafòrica que recorda la impossibilitat de tenir una percepció objectiva de l'existència humana.

Mus In Pice es crea l’any 2007 als espais de La Nau Sud de L'Estruch i aposta per un format multidisciplinari, a mig camí entre el teatre i l'art sonor i visual. Així mateix, havia passat amb Tiro al Fantoccio de l’any 2004, l'espectacle que el precedeix a la trajectòria del col·lectiu.

El col·lectiu fa servir vibracions de freqüències lluminoses i sonores, és una performance de 45 minuts aproximadament que canvia en cada representació però que manté com a valor constant el diàleg entre els fràgils elements que la conformen, com ara papers, vapor, aire, ombres i una varietat diversa d’objectes reciclats que troben un altre rol dins l’obra.

Xavier Rístol (Sabadell, 1978)

De formació pictòrica, la pràctica de Xavier Rístol pren la deriva com un exercici conceptual, en la qual totes les parts implicades actuen d’emissor i de receptor, sense que s’estableixi un punt de vista únic amb la seva obra. Rístol utilitza la narrativa com a estratègia per articular, documentar i desdoblar aspectes que procedeixen tant del seu entorn immediat com de contextos diversos, moments històrics o materials amb què es relaciona.

El projecte Georgia & altres qüestions té com a punt de partida la contractació de dos treballadors georgians per realitzar una excavació pseudoarqueològica al recinte de Ca l’Estruch, a Sabadell. La falta d’informació sobre els objectius de l’excavació, les diferències idiomàtiques i culturals entre l’artista i els treballadors, així com els condicionants espacials i temporals del mateix treball provoquen una sèrie de situacions marcades per l’ambigüitat de rols dels personatges.

L’operativa dona lloc a un fals documental que es desenvolupa en tres actes; una acció i un text teatral basat en diferents adaptacions que modifiquen i distancien gradualment la mirada sobre allò que ha succeït

Joaquín Jara (Sabadell, 1977)

Joaquin Jara concep l’entorn com un subjecte liminal, dinàmic, expansiu i sotmès a transformacions socials, històriques, polítiques i estètiques. Com a performer i com a escultor ambientalista, investiga els diversos agents i processos transformadors de l’entorn per a vincular-nos amb l’alteritat, tot introduint un enfocament posthumà i ecofeminista en el procés creatiu. Les peces que resulten d’aquest procés retornen el reflex de la nostra corporeïtat, convertint-nos en còmplices i testimonis dels processos de transformació i integració dels cossos en l’entorn.

Ser cuerpo consisteix en una sèrie de laboratoris performatius, una línia d’exploració consistent en la realització d’accions escultòriques en les quals es transforma l’aparença del performer i de l’espai mitjançant procediments plàstics.

Ser cuerpo es va iniciar amb una performance de llarga durada, realitzada a la sala d’exposicions de NauEstruch. Al llarg dels cinc dies de la seva durada, es va comptar amb la participació de la performer Leo Castro i de la violoncel·lista Björt Rúnarsdóttir.

Ariadna Albareda (Sabadell, 1974)

Exdissenyadora gràfica i activista, membre del col·lectiu D.A.C.S, l'Ariadna rebutja la dimensió individual i autoral de l'art i aposta per accions creatives comunitàries i políticament compromeses. Afectada per un aneurisma cerebral, la pràctica artística d’Albareda es desplega segons una aproximació indòcil al sentiment i a les sensacions, que esdevé una eina per a l’expressió de records i vivències.

En aquest TETart explica el dol de "no alletament" i la pressió estètica sempre present en aquesta societat i més concretament en les dones. El paraules textuals de l'artista: NO m'agrada la meva panxa tot i que m'ha donat 2 fills. M'agraden les meves tetes, tot i que NO m'han permès alimentar-los. Funció versus estètica.

L'Ariadna manté el joc de l'anonimat amb la utilització de diversos pseudònims així com el seu nom en diversos alfabets i els cognoms de les seves àvies (Galiana i Forca) que son esborrades del llinatge familiar ja que no mantenen cap cognom en comú amb les seves netes i nets.

Frank Trobok (Santiago de Xile, 1983)

Frank Trobok és una artista xilena que, després d’haver estat en residència de producció a la Nau Estruch es queda a viure a Sabadell, tot mantenint, des de llavors, una estreta connexió amb la comunitat artística de la ciutat. Actualment forma part del col·lectiu D.A.C.S.

Centrada en la investigació de la hibridació dels llenguatges performatius per mitjà de les corporalitats dissidents, les danses i l’art d’acció en contextos col·lectius, comunitaris i col·laboratius, la pràctica escènica de Trobok es desenvolupa en col·laboració amb d’altres artistes transdisciplinaris.

L’artista reflexiona sobre el cos i el seu futur, la memòria dissident, les identitats queer més enllà del fet humà. Aplica una perspectiva decolonial per a la comprensió de la relació dels humans amb la natura, el món digital, les deixalles del capitalisme i les crisis ambientals.

Geografies de la pell gira a l’entorn les vivències de les dones treballadores de les antigues fàbriques tèxtils de Sabadell als anys setanta. La proposta explora els cossos d’aquestes com un arxiu dels rastres d'experiències afectives vinculades a aquesta vida laboral.

Ivan Merino (Sabadell,1975)

Dissenyador de formació, l’itinerari creatiu d’Ivan Merino es desplega entre els espais propis de disseny i la creativitat lliure a partir del reciclatge i del menjar. Donar una nova vida als objectes i matèries en desús és una constant de la seva pràctica com a eco-dissenyador.

Membre fundador de Starter, un col·lectiu amb el qual Merino va realitzar la seva primera residència a la Nau Estruch. Posteriorment, crea l’estudi Biscuits Barcelona amb Sergi Freixes, el qual estudia les relacions entre hàbits vitals i alimentaris, i desenvolupa una fructífera trajectòria artística ja en nom propi, sempre entorn del disseny i la cultura del menjar.

Tot i que la vida com a investigador i docent l’allunya de la seva ciutat natal, Merino continua mantenint un compromís amb Sabadell. La seva activitat artística es vincula a aquesta exposició, “Gris Plom”, tot aportant la creació d’unes postres commemoratives per aquest esdeveniment.

La peça artística s’inspira amb els meus orígens, a l’obrador de la família Merino, on observava i feia un cop de mà al meu pare tallant i pesant les porcions de massa de pa a la bàscula antiga.

Aquesta instal·lació vol fer homenatge a tots els negocis locals i artesans dels barris de Sabadell. La pesa, com a unitat de mesura amb diferents calibres, és interpretada com una icona que esdevé el propi objecte mesurat. La reproducció i fabricació de la peça final (pesa de pa de sègol Pakgs) ha esta moldejada i fornejada a un obrador.

Ivan Merino

Guillem Celada Prior (Sabadell, 1986)

Investigador en art i disseny, les recerques de Guillem Celada Prior parteixen d’una fascinació per l’objecte. Els seus projectes apunten a l’estudi i la documentació, la recuperació o la restauració de dissenys, dissenyadors, escoles i fenòmens culturals. N’és un cas la seva tesi doctoral a l’entorn el context creatiu de Tuset Street a la Barcelona dels anys 1960.

Reparaccions consisteix en el desplegament d’un singular programa d’intervencions urbanes anònimes, adreçades a la restauració arquitectònica de les llums MBM2, dissenyats pels arquitectes Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay als anys 1960. Amb aquest cicle d’accions, que es desplega sense permís ni avís, Celada restaura i canvia els llums d’aquest model que troba trencats o espatllats als edificis de de Barcelona i voltants.

Oriol Enguany (Reus, 1994)

La confluència entre creació i vida provoca en Oriol Enguany desplaçaments geogràfics i mentals, en un itinerari que es sustenta en l’experiència nòmada i intensa de cada moment.

Amb Un gran dinar, Enguany demana a la seva àvia que dibuixi l’abecedari. A partir d’aquest punt, i amb la col·laboració del dissenyador gràfic Gerard Sierra, l’artista crea una tipografia que esdevé l’eix d’aquest projecte, en el qual conflueix el format d’instal·lació, el disseny d’objectes i el happening. El projecte es pensa com un homenatge a les supervivents.

Un gran dinar ha estat una proposta guanyadora del premi Sabadell Obert de la convocatòria Art Emergent, que organitza l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. El projecte s’ha desenvolupat amb una residència a la NauEstruch i s’ha exposat al Museu d’Art de Sabadell.

Bestué-Vives (Barcelona, 2002-2012)

David Bestué (Barcelona, 1980) i Marc Vives (Barcelona, 1978) van constituir parella artística durant deu anys. Tot partint del cos com a mediador i de la creació de situacions, els artistes dialoguen des de la ironia amb referents troncals de la cultura, l’art i la performance contemporània.

L’obra Sabadell, que combina el collage i l’objecte presentats en format vídeo, explora les relacions existents entre diversos personatges en el marc d’una ciutat mitjana com Sabadell, context on els artistes duen a terme un taller i una publicació a la Nau Estruch.

Laia Estruch (Barcelona, 1981)

La pràctica artística de Laia Estruch parteix de la performance, des d’on treballa les potencialitats i els límits del cos i de la veu.

L’any 2010, tot just havent acabat la llicenciatura de Belles Arts i trobant-se en els inicis de la seva carrera, Laia Estruch és seleccionada com a artista resident a la Nau Estruch. L’artista hi desplega un interès emergent per la música pop com a temàtica, així com les cançons com a espai de treball.

En el marc d’aquest període d’investigació, l’artista s’interessa per la cançó “Pizzicato Politicizzato”, del cantautor Francesc Pi de la Serra, publicat a l’àlbum No és possible el que visc. “No es diu Estrutx, senyoreta, es diu Estruch, està clar?” és un vers d’aquell tema del 1974 i el títol d’un projecte performatiu inacabat de la Laia Estruch a la Nau Estruch.

Catorze anys més tard, l’artista recupera aquest projecte per a sol.licitar a Francesc Pi de la Serra interpretar aquesta cançó, actualment fora del seu repertori.

Anna Dot (Barcelona, 1991), Estel Boada (Mataró, 1991), Daniel Moreno Roldan (Barcelona, 1990)

De Kathedraal parteix del llibre homònim de l’il·lustrador David Macaulay, en el qual es mostren els passos a seguir per a la construcció d’una catedral gòtica tot prenent com a exemple les catedrals belgues i holandeses. El primer dia que les artistes arriben al taller van començar a treballar a l’entorn d’aquest llibre.

Dot, Boada i Roldan van decidir que construirien una catedral prenent com a referència les dimensions del seu taller a La Nau Estruch. La impossibilitat d’edificar una catedral de veritat porta les artistes a fer un projecte d’accions evocadores del procés de construcció d’una catedral.

El projecte es compon de tres actes: “Fonament i primera pedra”, “Finestra de color rosa” i “De Kathedraal, el musical”, que es varen presentar, respectivament, al Taller 5 de la Nau Estruch i al teatre de Ca l’Estruch.

Les Salonnières (Barcelona, 2006-2018)

Les Salonnières és un col·lectiu artístic format per Laura Cardona (Barcelona, 1984), Ester g. Mecías (L’Hospitalet de Llobregat, 1978), Cèlia Prats (Molins de Rei 1984), Meritxell Romanos (Sabadell, 1984) i Marta Xibillé (Mataró, 1985). El col·lectiu ha desenvolupat múltiples projectes en els àmbits de la performance, les arts visuals i l’activisme.

Teràpia preventiva contra la histèria és un projecte a l’entorn de la construcció de la feminitat. Les Salonnières parteixen de fotografies del segle XIX procedents de l’hospital de dones de la Salpêtrière.

Si el segle XIX moltes dones varen ser instrumentalitzades amb el desenvolupament i progrés de la psiquiatria, aquelles posicions estrambòtiques dels cossos i ments de les muses mèdiques són interpretades com una performance, la part d’una narrativa teatral que implica el cos femení, amb el projecte que Les Salonnières va desenvolupar amb una residència a la Nau Estruch l’any 2011.

Claudio Zulian (Campodarsego, 1960)

Claudio Zulian és un director de cinema, videoartista, productor, músic i escriptor, amb una eclèctica trajectòria de quaranta anys, que el porta des de la música experimental, com a membre integrant del grup Trestristestigres als anys vuitanta, fins a la producció de pel·lícules d’època com Born (2014). La recerca audiovisual del creador italià ha girat majoritàriament a l’entorn el compromís polític, la denúncia social i la investigació històrica.

Vallès: fabricar passats, fabricar futurs és un projecte amb què Zulian recorre la història proletària de la comarca del Vallès, tot prenent l’eix de la fàbrica com a lloc des d’on escodrinyar la memòria industrial d’aquest territori.

El projecte, fruit de la col·laboració entre els ajuntaments de Cerdanyola, Ripollet, Terrassa i Sabadell, té diferents encarnacions en la seva itinerància a cadascun d’aquests municipis. La part del projecte dedicada a Sabadell es va exposar al Museu d’Art de Sabadell amb el nom: Imatges a l'ombra del temps: la fàbrica

Ramon Ruaix Prat (Sabadell, 1978 – Illes Malvines, 2021)

Fascinat per l’art i el cinema des de la infantesa i també per l’observació reposada de l’entorn familiar, urbà i humà, mentre a les hores del pati de l’escola intenta passar desapercebut, per no rebre la granada sonora de Ramona que individus desconeguts de cursos superiors d’EGB li etziben a tort i a dret i el marquen indefectiblement. Així doncs, l’entorn va desarmaritzar un ésser encara no sexual i eixa consciència junt amb la de les coordenades d’espai/temps (X/Y) i deixar constància d’una masculinitat diferent, potser, però humana al cap i a la fi (XY), van marcar el seu recorregut vital alhora que “artístic” incloent les obres aquí mostrades.

CRÈDITS

Museu d’Art de Sabadell: c. del Doctor Puig, 16, 08202, tel.: 93 725 77 47

Del 4 de setembre del 2024 al 6 de gener del 2025

Acadèmia de Belles Arts de Sabadell: pg. de Manresa, 22, 08202, tel.: 93 725 09

Del 4 de setembre al 31 d’octubre del 2024

Ca l’Estruch: c. de Sant Isidre, 140, 08208, tel.: 937 172 571 Del 4 de setembre al 31 de desembre del 2024

Organitza: Taula d’Arts Visuals de Sabadell

Producció: Ajuntament de Sabadell i Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Fundació privada

Equip curatorial: Maia Creus (curadora en cap), Sergi Álvarez Riosalido, Almudena Manzanal, Oriol Fontdevila i Òscar Abril Ascaso

Audiovisuals: Adolf Alcañiz

Coordinació: Museu d’Art de Sabadell i l’Estruch/ Ajuntament de Sabadell i Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Fundació privada

Agraïments:

Francesc Abad, Neus Abellan, Arnau Aguilar, Ariadna Albareda, Arxiu Històric de Sabadell, Associació Artistes Plàstics i Visuals de Sabadell, Nativitat Ayala, Llorenç Balsach, Bestué-Vives, Josuè Blanco, Estel Boada, Francesc Bordas, Anna Borrell, Maria Bosch, Càndida Bracons, Lluís Brunet, Ca l’Enredus - Actuavallès, Lluís Campmajó, Josep Casamartina, Gemma Cascón, Guillem Celada, Col·lectiu DACS (Esther Pardo Herrero, Frank Trobok Abett de la torre, Helena Torrent Avellaneda, Iolanda Filella Cubells, Marta Riudavets, Xavi Núñez i Morera, Judit Carcolse Patón, Ariadna Albareda-Sirvent Galiana-Forca, Anna Vilarrubias, Lila Rostoll Higueras, Putri Ayusha, Alba del Bas Ramírez), Col·lectiu Obliqua (Oriol Vilapuig, Riccardo Massari i Mim Juncà), Almudena Conesa, Carles Congost, Pere Cornellas, Anna Dot, Oriol Enguany, Escola ESDi, Escola Illa, Espai Cultura Fundació Sabadell 1859, Laia Estruch, Aitor Fernández, Ramiro Fernández, Benet Ferrer, Fundació Ars, Ana García- Pineda, Josep Gerona, Francisco Guijosa (Eme Rock), Impaktes Visuals, Joaquín Jara, Manuel Laguillo, Rossend Lozano, Bernat Lladó, Núria Llorca, Josep Madaula, Isidre Manils, Toni Marquès, Riccardo Massari, Ivan Merino, Joan Pere Milan, Fina Miralles, Fausto Morales, Daniel Moreno, Patxi Ocio, Assumpció Oristrell, Teresa Pampalona, Jordi Pedrosa, Clàudia Permanyer, Roberte Piqueras, Tomàs Pladevall, Agustí Puig, Iolanda Pujol, Marc Reixach, Xavi Ristol, Valentín Roma, René Ruaix, Anna Recasens, Fidel Roca, Marc Saña, SAUSRIBALLONCH arquitectes, Pep Sallés, Les Salonnières (Laura Cardona, Ester G. Mecías, Cèlia Prats, Meritxell Romanos i Marta Xivillé), Elisabet Saus, Neus Segalés, SIS Galeria, Sitezise (Joan Vilapuig - Elvira Pujol), Berta Tiana, Gerard Torres, Frank Trobok, Núria Llorca, Llorenç Ugas, Francesc Ventura, Oriol Vilapuig, Visita Puntual, Viuda de (Oriol Ocaña i Guillem Celada), Werens, Pau Xicola i Claudio Zulian.

Sabadell, Capital de la Cultura Catalana 2024