CULTURA POPULAR
La cultura popular és el pòsit d'actituds, activitats i elements que, per motius i circumstàncies diverses, al llarg dels anys, la societat va acceptant com a propis i que acaben formant part indestriable del perfil de la societat que els ha adoptat.</strong>
La Cultura Popular, en el sentit més ampli, és un potent generador de cohesió social de la comunitat i pot ser uns ferms fonaments per la innovació i la creació.
Una part molt important de la cultura popular és el calendari festiu, podriem dir que és l'espinada de moltes de les manifestacions de cultura popular. La fixació de les festes en el calendari ens parla de quines han estat, durant segles, les vivències que han marcat la vida de la gent d'un país, d'una ciutat... caldrà veure quines són les que serem capaços d'incorporar les generacions més properes i que siguin acceptades com pròpies per les generacions futures.
APLECS I FIRES
Els aplecs són trobades que normalment tenen lloc cada any, en una data i un lloc concret, que, amb cerimònies, danses i àpats els converteixen en una festa lúdica i social. Així mateix, els romiatges o romeries, que són recorreguts i peregrinacions fets conjuntament per la gent per uns mateixos camins, esdevenen aplecs en el lloc de trobada. A Sabadell s'hi han celebrat aplecs i romiatges des de l'antiguitat, com els de la Salut, Sant Nicolau, Sant Oleguer o Togores, i el calendari ha anat incorporant d'altres tradicions al llarg del segle passat: les romeries de la Virgen de Gracia, de la Fuensanta o de la Cabeza. També podem gaudir al llarg de l'any de la celebració a la nostra ciutat de Fires d'art i artesania, o bé ambientades en altres èpoques o entorn a un motiu en concret.
APLEC DE LA SALUT
La Salut : Història de l’Aplec
PETITA HISTÒRIA DE L'APLEC DE LA SALUT
El paratge on actualment s'alça el Santuari de la Salut va acollir, durant la Baixa Edat Mitjana, l'ermita de Sant Iscle i Santa Victòria. Les moltes epidèmies de pesta que van assolar Sabadell en el segle XVII van obligar a que aquesta ermita es destinés a morberia -era un lloc fora vila on es podien mantenir en observació els possibles afectats o en quarantena els malalts. En data imprecisa (s'apunta el 1682 com a probable) l'ermità de Sant Iscle va trobar una imatge de la Mare de Déu prop de la font que vessa a la riera de Canyameres i que ben aviat va ser batejada com a Font de la Salut perquè a l'aigua que en brollava se li van atribuir poders curatius. La imatge es va dipositar a l'ermita i es va consolidar una forta pietat envers la Verge de la Salut, a la qual la població s'encomanava per tal que es protegís de la pesta.
La devoció mostrada pels vilatans i vilatanes va propiciar que el 1697 el Consell de la Vila prengués l'acord d'instituir una processó per venerar la Mare de Déu de la Salut cada segon diumenge de maig. La processó va evolucionar cap a una celebració anual que va passar a anomenar-se Aplec de la Salut. Es considera que aquell any va començar el culte públic de Sabadell a la marededéu, motiu pel qual el 1997 es va celebrar el 300 aniversari.
A finals del segle XVIII, l'aplec era conegut amb el nom de "fontada". Les famílies anaven a peu fins a l'ermita per ballar, jugar i compartir àpats festius. Durant la segona meitat del segle XIX, l'aplec va anar agafant més protagonisme dins del calendari festiu de la ciutat, coincidint amb una remodelació de l'indret. L'antiga ermita amenaçava ruïna i el 1872 l'Ajuntament va proposar l'enderrocament i la construcció d'un temple de nova planta. Després de diverses vicissituds (l'edifici erigit el 1879 per l'arquitecte Carles Gauran es va esfondrar), un nou temple va ser bastit en l'enclavament, obra de l'arquitecte Miquel Pascual i Tintorer. El nou santuari es va inaugurar el 1882, encara que sense el campanar (que data del 1907). La imatge de la verge trobada es va col·locar a l'urna de la paret del presbiteri i posteriorment a l'altar, però després va desaparèixer. La imatge actual data de 1946 i és obra de l'escultor Manel Martí i Cabré.
L'Aplec de la Salut i la Festa Major són les dues festes més importants del calendari festiu de la ciutat. L'aplec es celebra el dilluns que segueix al segon diumenge de maig, tot i que les activitats commemoratives s'inicien ja uns dies abans, amb la tradicional Trobada de Corals Infantils, que té lloc al Teatre Municipal La Faràndula. Aplega a nombroses formacions corals d'escoles de la ciutat i ha celebrat més de vint-i-cinc edicions. Cal destacar els nombrosos actes litúrgics que tenen lloc al santuari, amb misses, pregàries i vespres solemnes. L'ofrena de flors a la memòria dels sabadellencs morts al camp de concentració de Mauthausen i de totes les víctimes del nazisme és una de les activitats més arrelades, igual com la Caminada Popular (Pujada a la Salut), el concurs d'ocells, la cercavila, el concurs de pintura ràpida i la plantada de gegants. La progressiva implicació de les entitats de la ciutat n'ha enriquit el contingut, aconseguint que el programa d'actes compti amb més de quaranta propostes diferents.
La Salut, l’aplec de Marià Burgués
L'APLEC DE LA SALUT. Del llibre "SABADELL DEL MEU RECORD"
Marià Burguès
I parlarem de l'Aplec de la Salut. Quina festassa! El segon diumenge de maig era la diada dels forasters. De bon matí una corrua de carros envaïa tots els camins i les poques carreteres que hi havia de tot el Vallès i la banda de marina. No hi havia altra carretera que la de Sabadell-Barcelona. Els carros, amb vela o sense, guarnits amb els coves i garbons i la graella, qui més gran millor, al darrera, anaven fent via a l'Aplec. L'esplanada de la Salut i la font bullien de fadrins i minyones, pagesos i menestrals. Tots riolers, xistosos, donant bon compte de costelles, botifarres i truites, regant-ho sovint amb llargs tragos de vi, qui del clar de marina, qui del negre de Martorell i Sant Cugat.
El fum i la fortor de la carn i tocino embafaven als que sols anaven a fer-hi de mirons. Aquí es ballava al so de guitarres o panderos; allà es cantava amb acompanyament d'acordeon, ferrets i ossets, castanyoles i bandúrries; altres cantaven goigs en la petita capella, atapeïda de fidels d'un dia, produint tot plegat una remor de lo més estrany i inharmònic que pot produir-se.
Poques vegades els mossos de l'Esquadra que es passejaven per tots els llocs de més gatzara havien d'intervenir en baralles o disputes. I això que el sol de primavera i el vi colat eren camps propicis per aitals incidents. La pujada i baixada de la font de la Salut era concorreguda pels joves i noies que tenien bones cames, puix es troba al torrent de can Maurí. Al mig dia una bona part dels forasters que s'havien portat molta minestra preparaven l'arròs amb un fogó de tres pedres.
La capelleta vella, bastant ruinosa, era sempre plena fent-se difícil l'admirar aquells portentosos ex-votos que emplenaven les parets. L'únic quadro apreciable era d'En Margalef, el primer mestre de dibuix que tingué Sabadell en l'escola dels baixos de la Casa de la Vila del carrer de la Rosa. No era una obra d'art, emprò era admirat per la grandària i el record del còlera.
Les taules del torrat -pastes d'ínfima classe- i els sacs d'avellanes, es buidaven abans de marxar els carros en havent dinat. Al camí de la Salut en aquella diada hi havia tot un museu d'esguerrats que fistonejaven el pas de la gent. Tots els esguerrats de la comarca i de lluny ensenyaven braços caragolats, cames estrafetes i llagues i bonys infectes. Les cantarelles apreses per a fer llàstima als vianants es desgranaven contínuament, perquè deixessin caure un xavo o el que fos al barret de l'infortunat pidolaire.
El retorn de la Salut es feia per una forta baixada, a peu, cantant i fent broma, cap a la passera del riu Ripoll (encara no hi havia el pont) i, tot rient, alguns prenien un bany. El carrer de la Salut era guarnit de cap a cap amb pins que hi havien plantat el dia abans, a cada casa dos. Els boscos eren molt espessos i s'havien d'aclarir per treure'n els conills i les guineus. Cada casa pagava sis rals pels dos pins que li pertocaven per a guarnir el carrer, i un cop passat l'Aplec els tenia seus per a fer foc a la llar. La llar de foc era lo primordial d'una casa. De carbó d'alzina els pobres treballadors no en gastaven; un sarrió de sis roves costava deu pessetes, que allavors era una fortuna.
Els carros forasters que havien vingut per l'Aplec, gairebé tots entraven a la vila per anar a prendre cafè a can Cruz, a la Plaça, o a cal Jan. A la nit, ball a totes les sales. Era el ball més bo de l'any.
El dilluns de l'Aplec, es celebrava la festa dels ocells. La passada pels carrers, acompanyats de Muixins, i a rebre les comissions que venien de Manresa, Olesa, Monistrol, St. Andreu, etc. Acompanyats amb la cobla, al tablado que s'aixecava a mig carrer de la Salut, el jurat, compost dels més inteligents ocellaires d'aquí i representació d'algun de fora, escoltava i adjudicava els premis als passarells, pinçans, verdums i caderneres, etc., que més bé cantaven. A la una de la tarda magnífic ball de dematí -com ne deien- que era el més lluït de tots. Els ocellaires al cafè fent transaccions, entre copa i copa, pagant-se alguns ocells a preus de tocino al temps de la matança. Els ocells cantadors gairebé tots eren cegos, cegos d'agulla de foc que els bàrbars ocellaires l'havien aplicat amb el trist criteri de què cegos canten més. Pobres bestioletes! Com pagàveu la ignorància dels fanàtics ocellaires.
Durant les festes de l'Aplec els barbers no donaven l'abast a arrissar els caps dels fadrins balladors i les pentinadores a pentinar caps a la moda. Tots els sarauistes de la rodalia compareixien a ballar a Sabadell. Per poca coneixença que es tingués, l'hostatge, cafès, copes, cigars i balls no costaven cap quarto als forasters. Els sabadellencs eren esplèndids. A la nit, ball altra volta, fins a les quatre de la matinada. Si per atzar abans del ball plovia, com que anar mudat plovent per Sabadell que no hi havia aceres, hauria estat un ball fracassat, s'anaven a cercar les balladores i família amb tartana, perquè els vestits arribessin sense avaries. Algun any costaren tant les tartanes com la catifa del saló i l'orquestra.
L'Aplec era la festa més grossa de l'any. Aquells dies tothom era ric. En tavernes, cafès, sales de ball i distraccions de tota mena, d'aquell temps, tot anava a vessar. les gassoses petaven per tot; les coques ensucrades embafaven, l'olor del rostit omplia totes les cases i traspuava fins al carrer. Calia menjar a l'entrada o al pati, amb taules improvisades; no s'hi cabia en els llocs usuals.
El dimarts eren pocs els teixidors que treballaven. Hi havia molta mandra i bocassa. Molts forasters encara eren a la vila i remataven la festa anant a fora a berenar per treure el baf del rostit. A can Punyigo, Arnella, Corrals, i altres cases dels encontorns que acceptaven hostes a berenar, s'omplien de gom a gom.
Xarxes socials de Cultura. Segueix-nos, participa!
