Entrevista Carol Murcia
Entrevista
CAROL MURCIA, SOL.LICITANT D'ASIL: "ESTEM MILLOR QUE A HONDURES PERÒ HI HA MOLT CAMÍ PER FER"
Aquest estiu hem comptat amb la presència a la ciutat de Carol Murcia que ha participat com a testimoni en la xerrada “El dret d’asil i refugi per a persones LGTBI” a càrrec de CCAR i d’ACATHI, en el marc del programa “Ventilem els Armaris-Sabadell amb els drets de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals i Intersexuals”. Aprofitem l’ocasió per parlar amb ella i descobrir una vida dura i plena de coratge.
Voldríem començar sabent coses de la teva vida, ets refugiada, no és així? Sóc sol·licitant d’asil, refugiada seria quan ja t’han donat els papers i encara no he estat declarada refugiada.
Quina és la teva història per a poder ser refugiada? Sóc d’Hondures, em dic Carol, acabo de fer 25 anys i sóc una noia transsexual. I en el meu país són com pallassos de la societat, i et criden i insulten pel carrer, pels transports públics...
I la teva família? sóc el tercer de sis germans, la meva mare era mare soltera i el meu pare de tant en tant venia a casa i recordo les seves pallisses des de petit perquè era diferent. Em deia que ell volia un home i no un “marica”, i que preferia que estigués mort. I tenia tanta por que de petit m’amagava quan sentia el motor del seu cotxe. Ell tenia el seu preferit, un fill que li agradava el futbol i jo sempre estava cuidant la casa, a la cuina... érem una família molt humil i la meva mare tot el dia treballava per tirar-nos endavant i els germans ens havíem de cuidar sols i hi havia dies que no teníem res per menjar.
I en aquesta situació vas poder estudiar? Vaig poder estudiar gràcies a una veïna que m’estimava molt i jo estava sempre a casa seva, netejant-li la casa i fent-li encàrrecs i em donava diners per matricular-me a primària, jo devia tenir uns 9 anys. I a secundària ja vaig entrar a treballar a una botiga.
Com va anar la teva època de dependent? Sempre se m’ha vist com “un chico gay”, i això significava sentir molts comentaris, però aquesta veïna sempre em deia: “enfoca’t en el que vols i no facis cas de cap comentari despectiu”. Sempre me’n recordo d’ella, va ser com la meva segona mare i es va morir l’any passat.
I vas poder anar a la universitat? Sí, però només un any, vaig matricular-me a enginyeria industrial i un catedràtic em va dir que la seva classe era molt seriosa i no acceptava pallassos com jo.
I vas poder seguir com a dependent? Tampoc, perquè al ser molt amanerat em van treure perquè els amos rebien moltes queixes i no podia aconseguir feina.
Sense estudis i sense feina, què vas fer? Mai oblidaré un 24 de desembre que ja no podia més, no teníem res per menjar en unes dates tant importants i em vaig posar una faldilla de la meva germana i vaig sortir a prostituir-me per la porta de darrera perquè no em veiés la meva mare.
Que horrible haver de prostituir-te per menjar, no? Sí, va ser horrible, aquell primer dia, estava plovent i es paraven homes i jo no hi anava perquè em feia molta vergonya i plorava perquè recordava tot el que m’havia costat estudiar, i on havia arribat, a un carrer... recordo una dona vella, prostituta que em deia “carinyo, el primer dia és així, et fa vergonya, penses que no pots però és el primer dia i ja veuràs com al final podràs treballar”. I un home em va sol·licitar i recordo que vaig cobrar 300 lempires que equivalen a 10 euros. Ells paguen per un servei, alguns et tracten bé, la majoria et tracten malament.
Què vas fer amb els 10 euros que vas guanyar tan durament? Arribar a casa amb un pollastre i fer veure de cara a la meva mare que me l’havia regalat una amiga. L’endemà la meva mare em va veure vestida de dona i jo li vaig dir que anava a una festa de disfresses.. i al tercer dia em va tornar a veure i jo li vaig dir que així és com em veuria i em sentia bé i ella es va posar a plorar, però no sabia que em dedicava a la prostitució.
Et vas acostumar a estar al carrer exercint la prostitució? Només ho vaig poder suportar enganxant-me a la cocaïna
La majoria de les prostitutes necessiten alguna droga per poder dissociar-se amb el que han de viure? Sí, exacte, jo m’ho prenia per poder aguantar a qualsevol home, perquè la majoria eren violents i et tractaven molt malament. Vaig ser violada en tres ocasions, la primera per cinc nois, torturada, pegada, a les tres de la matinada despullada i plena de sang... amb una pistola al cap.
Et devies veure morta... si, i pensava amb la meva mare que sempre em deia que l’avisés on estava perquè les notícies sempre anaven plenes de “travesti morta, transsexual esquarterada..”, pensava que em mataven. Crec que va ser perquè estaven drogadíssims i jo vaig aconseguir escapolir-me i sentia els trets rere meu...
Ho vas denunciar? Si, però no em feien cas però jo coneixia els meus drets, tant sí com no feia denúncia però l’arxivaven darrera de tot perquè persones com jo, em deien, no érem ningú. La segona vegada que em van violar, la policia ho va veure, i els violadors, davant meu, els hi van donar diners i ja no van fer absolutament res, encara que ens manifestéssim davant de la comissaria.
És difícil imaginar res que pugui canviar la situació... sí, hi vaig estar 3 anys, i cada 24 de desembre escoltava música, a la meva cantonada i plorava, però hi va haver una cosa que va canviar la meva vida, el col·lectiu Unidad Color Rosa , vaig fer activitats amb ells, i em vaig formar i vaig ser tècnica en prevenció de VIH i només havia d’anar al carrer tres dies a la setmana. I cada dia li demanava a Déu que no em deixés morir al carrer perquè jo tenia moltes amigues que ja les havien matades.
Ho vas haver de viure? Si, veure com disparaven a companyes des d’un 4x4...
I per què ho feien? Perquè alguns estaven drogats i se sentien els reis del món. I la policia no ens feia cas... I després van matar, al meu costat, una amiga meva que portava 20 anys al carrer. Hi ha gent de totes les edats, fins i tot nenes de 15 anys i ja les droguen i no poden sortir d’aquest infern.
La van matar davant teu? Si, aquest és el fet que va fer que jo avui estigués aquí, a Barcelona. I estava segura que el segon tret anava per a mi. Però veure la meva amiga agonitzant, patint molt... la policia va trigar més de 40 minuts a arribar... em van dir que ja estava morta i jo deia que no, i els policies no la van voler pujar al cotxe per por a infectar-se de la Sida. I com vaig poder la vaig agafar i em vaig quedar plena de sang i de coàguls, després el metge em va dir que era la seva massa encefàlica. I allà estava jo, plorant.
Ningú va fer res? Sí, per sort, una jutgessa d’investigació criminal, que estava a l’àrea d’homicidis impunes LGTB, i hi havia una llista immensa d’assassinats sense culpables, i ella volia arreglar això, em va cuidar, netejar, i em va acompanyar a posar la denúncia, i van aconseguir trobar l’assassí. Em vaig presentar al judici, el vaig veure, amb la mateixa roba de guàrdia de seguretat.
I per què la va matar? Ell va dir que fent la seva feina de guàrdia de seguretat, la meva amiga el va atacar i ell es va haver de defensar. Totes les morts de transsexuals sempre és per l’excusa “m’estava atacant”, tots diuen per defensa pròpia. Li van posar 22 anys de presó, i em van dir que marxés del país perquè els grups de Maras acabarien amb mi amb poc temps. I el col·lectiu Unidad Color Rosa em va ajudar.
Què has après d’aquest temps tant dur al carrer? A no demostrar la meva debilitat, perquè hi ha gent que davant de la debilitat són més cruels.
Com és que ets tan optimista, alegre i sempre somrius? Perquè no pots queixar-te, i s’ha d’aprendre de les coses negatives. D’aquestes són de les que vas aprenent i vas madurant. Perquè hi ha persones que ho han passat encara pitjor...
Com a transsexual aquí sents més suport? Si, molt més, sobretot a nivell mèdic, allà la gent ens hormonem amb el risc que això comporta, aquí tens suport. Jo però no em vull operar perquè em sento a gust amb el meu cos. Em sento lliure d’escollir.
Has superat la vida que feies al carrer? Sí, tot, la beguda, les drogues, els antidepressius... ara sóc una dona nova.
Una dona nova amb opcions de trobar feina? És molt difícil trobar feina aquí, a Barcelona, sent transsexual... vaig anar a fer les pràctiques a un restaurant del carrer Urquinaona, i per ser trans ja no volien ni el currículum. Tampoc volien llogar-me una habitació perquè deien que seria un mal exemple pel bloc. Estem molt millor que a Hondures però hi ha molt camí per fer. Tinc moltes ganes de treballar, ja he fet els meus cursos de sala. La prostitució per mi, ara mateix, ja és una vida passada, jo el que vull és seguir estudiant.
Creus en l’amor? Uff.. em costaria molt confiar en un home. Estic enamorada de la vida, no de ningú. Agraïda de tot el que visc i tot el que ara tinc: amistats, projectes, un futur...
Quins són els teus somnis? Estudiar integració social, amb persones refugiades, de LGTBI, i fer projectes amb ACATHI, vaig als centres penals a visitar trans, a centres de menors... aquest seria el meu gran somni. Com em va dir la meva mare “sempre has de tirar endavant i mai més tornar al carrer, perquè allò no és vida”. Tenir una feina, ajudar a les persones i poder enviar diners a la meva mare.
Més informació Acathi:
- Entrevista al seu president, Roberto Aranega