"25N, molt més que un dia internacional més"
Míriam Ferràndiz, regidora de Drets Civils
Hi ha articles que són de mal fer perquè semblen formar part d’una tradició del calendari anual: s’acosta el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les dones, el 25 de novembre, i ens afanyem a omplir la premsa d’articles d’opinió i estadístiques. D’aquesta manera tan rudimentària, ens acostumem a viure amb naturalitat aquesta reivindicació com si fos una de tantes. Però cal tenir en compte que en aquest cas estem parlant de les dones, és a dir, de més de la meitat de la humanitat.
Ras i curt, el que tenim davant és un feminicidi. Estem parlant d’una societat global que porta a terme l’assassinat en massa de les dones. Estem dient que les dones entre els 15 i els 44 anys tenen més possibilitats de ser mutilades o assassinades per homes que de morir de càncer, de malària, d’accidents de trànsit o de les guerres. Estem parlant d’un sistema patriarcal que sotmet unes persones per sota les altres només pel fet de ser dones, d’un entorn que estableix un sistema de valors que premia allò tradicionalment considerat masculí.
El que tenim davant és un feminicidi. Parlem d’una societat global que porta a terme l’assassinat en massa de les dones
La pregunta que urgeix davant el sotmetiment i l’anul·lació de la meitat de la humanitat per part de l’altra és: què podem fer al marge dels actes de sensibilització i les reivindicacions? No resignar-nos a l’statu quo, no habituar-nos, no acostumar-nos i no fer callar el sentit de la justícia. Comencem per adonar-nos que la violència no és un acte extrem, aïllat, desmesurat i descontextualitzat. Sorgeix i es nodreix d’una societat malalta, disfuncional i profundament injusta, una societat que alimenta amb formes habituals un masclisme subtil, dissimulat i constant vers les dones. En aquest substrat es nodreix i s’enforteix el monstre patriarcal: estem parlant de pràctiques de dominació i violència masculina en la vida quotidiana, en un ordre pràcticament imperceptible que podem confondre amb les formes habituals de la nostra cultura. Hi ha micromasclisme quan veiem la publicitat amb dones anunciant productes de neteja i bellesa, hi ha micromasclisme quan en els llibres d’història pràcticament no hi apareixen dones, i tot això també és violència.
la violència sorgeix i es nodreix d’una societat malalta, que alimenta amb formes habituals un masclisme subtil i constant vers les dones
El combat no s’està guanyant, ens queda molta feina a fer. El darrer estudi del CIS sobre com l’adolescència i la joventut perceben la violència vers les dones no augura res de bo: un 33% de la població entre 15 i 29 anys no veu malament que s’interrogui la noia sobre les seves activitats, se li controlin els horaris, la roba que porta, la gent amb la qual es relaciona, que se li impedeixi veure amics o fins i tot que estudiï o treballi. I tot això els ensenyem que ho relacionin amb l’amor, que creguin que un amor és vertader si és possessiu, gelós i controlador. Els ensenyem a confondre l’amor amb el domini i sotmetiment.
El cartell del 25 de novembre d’aquest any vol conscienciar precisament de com les noves tecnologies també poden ser instruments de control cap a les dones, formes de vigilància constant. Cal que seguim insistint a posar les màximes atencions a no viure com a natural el que no és altra cosa que desigualtat, discriminació, explotació, domini i, finalment, mort. Concretament són 49 les dones assassinades en aquests 11 mesos d’any. I, sobretot, que no ho visquem com un fet natural, sinó com una profunda xacra que cap societat no pot permetre’s, perquè una sola agressió ja hauria de ser massa.
