ENTREVISTA

Fina Campas "s'haurien de fer 70 cirurgies a l'any amb un temps màxim d'espera de 3 anys"

Fina Campas (Vic, 1958), ha vingut a la ciutat a la jornada formativa “Dones Grans” per fer una xerrada sobre Diversitat sexual i Gènere , a càrrec de la fundació Enllaç , aprofitem per entrevistar-la al Casal Pere Quart.

Explica’ns el que vulguis de tu mateixa .

Sóc una persona transsexual, en llista d’espera per accedir a la cirurgia. He fet tot un procés de transició per arribar al meu gènere sentit , que és el femení. I en aquests moments estic col·laborant amb institucions i algun partit polític per tot el que tingui relació amb les qüestions transsexuals. Tinc estudis no acabats d’enginyeria industrial, sóc de Vic i actualment estic vivint a Barcelona. Faig algunes ponències quan m’ho sol·liciten, i col·laboro amb tot el que ens afecta a les dones transsexuals.

Si ara vingués una dona jove, que vol iniciar la transició, què li diries des de la teva experiència?

L’escoltaria molt a fons, diverses vegades, molt atentament, per tal de descobrir amb quin gènere s’identifica i li explicaria tot el procés, la part bona i algunes que no ho són tant. Tot plegat per anar a buscar el seu propi “jo” des del respecte, sense intrusisme, sense fiscalització , tan sols acompanyament. Donaria informació perquè la gestionés la pròpia persona al gènere sentit. L’autodeterminació és de la pròpia persona, ningú millor que un mateix o una mateixa per saber el què sent i necessita i on vol arribar

Hi ha una corrent que considera que els infants són massa joves per decidir intervenir els cossos, que la societat té una necessitat imperiosa d’assignar ràpidament si és nen o nena, que és una cultura massa binària...com veus el tema de la transsexualitat infantil?

Es un tema controvertit donada la transcendència que comporta. L’opinió que tinc al respecte és que s’ha de deixar que l’infant pugui desenvolupar-se plenament tot portant el rol de gènere sentit i aquí hi té a veure moltíssim l’acompanyament dels pares i mares. Un cop assolit aquest creixement i un cop els genitals ja s’han desenvolupat, és al meu criteri quan veig convenient l’ús de bloquejadors ja que aquesta estratègia donarà com a resultat el poder accedir a cirurgies, si es vol, molt mes fàcilment ja que disposarà del teixit biològic propi per a l’accés a cirurgia amb un resultat molt més satisfactori si s’escau. Dit això, però, que a la pràctica diària es pugui desenvolupar aquesta estratègia no és fàcil, doncs el menor va creixent i també els seus trets de gènere inicials i això pot entrar en conflicte amb l’infant

Creus que les operacions s’haurien de fer abans?

No, està bé així, perquè dona temps, marge, i experiència de vida perquè aquella persona consolidi el seu gènere sentit i el tingui ben assumit i interioritzat Una cirurgia no és cosa de broma. Amb una vaginoplàstia ja no es pot tirar enrere.

Hi ha casos com el de Juli Apponen que expliquen la seva reassignació de sexe, les definicions i descripcions mèdiques per part de psicòlegs, les diferents cirurgies que ha hagut de patir i les doloroses conseqüències físiques de tot això. Ofereix un relat molt personal i colpidor de les mutilacions i dolors que infringeix la cirurgia.

Estem amb el de sempre: en principi la gran majoria són satisfactòries, però hi ha casos que després de la cirurgia la vagina no és operativa, o presenta patologies pròpies del post operatori o no té sensibilitat... hi ha casos concrets que a la persona anatòmicament pot presentar unes dificultats afegides, hagi tingut un mal cirurgià, el que sigui... el que cal vigilar és el nivell de qualitat de les cirurgies.

Però aquest testimoni , el que venia a dir és que si li haguessin mostrat la possibilitat de no operar-se, de ser gènere fluid...etc. no s’hauria operat.

Sí, de la mateixa manera que et deia que hi ha d’haver un trajecte de vida, una maduració, per arribar al convenciment del gènere sentit, hi ha persones que tenen mitjans per fer-se la cirurgia i no estan preparades. (Cosa que en la gran part dels casos quedarà en la més estricte intimitat de la persona) La poden pagar econòmicament però si no ho has madurat, ni interioritzat, aleshores pots protagonitzar la història d’un fracàs. També estic d’acord que la teoria queer té el seu espai però no crec que representi el col·lectiu transsexual de manera àmplia.

Quan parles de la unitat identificadora del gènere, que està a l’hospital Clínic, hi ha posicions com la de Paul B. Preciado que consideren que no tenen un cos equivocat...que no se’ls hauria de re-assignar.

Però aleshores parlen per ells. Els nois transsexuals no tenen problema de visibilitat, com a molt es fan la mastectomia i s’ha acabat. Això és així per la complexitat que té la seva cirurgia i que no contempla el CatSalut. En canvi, la seva problemàtica està en la sexualitat. Nosaltres no tenim aquest problema. Són dos mons que no poden tenir les mateixes doctrines. Les dones transsexuals, un cop estem operades, funcionem com una dona. Ens falten els aparells reproductors, els ovaris, però a nivell funcional els nostres genitals són idèntics als d’una dona. Els homes transsexuals, en canvi, han de funcionar amb un sexe de dona en un cos masculí (i per aquesta causa sorgeixen moltes doctrines per justificar una realitat), és a dir, hauran de tenir una relació lèsbica si ens basem amb la genitalitat i tenen la menstruació... són dues realitats diferents. Hi ha moltes dones transsexuals volent-se operar, per alguna cosa serà!. Jo defenso la meva dignitat en base a la meva coherència. Transsexuals i queers no compartim la mateixa realitat, tots dos tenim el mateix dret a existir i a respectar-nos i a fer les nostres pròpies reivindicacions.

Veig que tens una visió molt heteronormativa. Dius que funcioneu igual que una dona, que podeu fer l’acte sexual amb l’home exactament igual que una dona però, sincerament, us és fàcil trobar un home per tenir relacions sexuals i viure la vostra sexualitat tal i com desitgeu ?

No és fàcil. Gens. Moltíssimes noho han aconseguit. Molts homes tenen prejudicis en el moment d’ assabentar-se de que ets transsexual i juguen més els perjudicis que una altre cosa, però crec que lo fonamental amb aquest tema és el resultat de la cirurgia per l’assoliment d’ aquest fet .

I per a una lesbiana transsexual li és més fàcil trobar una lesbiana cis amb qui intimar?

Ja no és tan difícil, és més fàcil. No sabria posar un índex de dificultat. Hi ha un fet que aplana el camí i és que els famosos perjudicis no hi haurien de ser. També cal tenir en compte que dones transsexuals operades han tingut experiències heterosexuals no satisfactòries Per a una transsexual podria ser mes fàcil trobar una lesbiana amb qui intimar. Bàsicament, però, les dones transsexuals poden ser bisexuals, heterosexuals, lesbianes i pansexuals. Com qualsevol persona!

Però al final es fan molts guetos, no?

Sí, quan el bonic i enriquidor seria la diversitat. El gueto, però, és millor que la solitud, que és molt comuna entre nosaltr@s.

Mentre fas una conferència tothom estem molt units/des, però després marxem i cadascú/na va amb el que és com un/a mateix/a.

És el que dic, és el fals transpositivisme. Són persones que semblen empàtiques amb la realitat transsexual, però és simplement un maquillatge, no una realitat. Poca gent ho pot assumir.

Concretament deies que hi ha 400 persones en llistes d’espera i se n’operen un(e)s 30 a l’any...això vol dir que a una li tocarà d’aquí 10 anys. És molt de temps.

Diga-m’ho a mi , que ja porto uns quants anys. És una autèntica salvatjada el tracte de l’administració del departament de salut, si bé estem en plena vigència del 155 i això provoca un autèntic problema ; a més en un any de la confluència de les llistes tant de les que arriben per part de la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Clínic com del Servei de Trànsit de l’Institut Català de la Salut.

I les hormones com afecten la transició?

Afecten d’ una manera decisiva per anar assolint el gènere sentit i són les nostres més bones aliades, acompanyat del bloquejador de l’ hormona masculina

A cada persona li produeix un efecte, en més o menys intensitat, però el canvi a nivell corporal i psicològic és un fet que en definitiva és el desitjat

La ponència que ens has ofert pertany a la Fundació Enllaç, en relació a les persones LGTBI que estan en situació de vulnerabilitat.

Exactament, per assessorar en cas de vulnerabilitat, per acompanyar en situació d’atur, quan som grans, patim malalties, etc. Contempla totes les realitats del col·lectiu LGTBI, també, per a les persones transsexuals.

Hi han eixos d’interseccions en els quals que pots ser discriminat/da com a gai i afegir-hi altres discriminacions com a persona pobre o a l’atur...

Sí, en la discriminació tot suma, per desgràcia... i per això oferim serveis personals com els d’un advocat, xerrades sobre els propis drets, etc. És un acompanyament en tota regla, perquè se sentin acompanyats, reconfortats i puguin fer amics i sortir de la soledat.

Per anar acabant, què voldries destacar ?

Hi han moltes coses a destacar, però la principal és la llista d’espera per accedir a la cirurgia, perquè arruïna la vida de moltes persones , i és un tracte discriminatori i vexatori respecte a la ciutadania.

Però fins i tot hi ha persones que consideren que la seguretat social no hauria de pagar aquesta cirurgia...tipus “els hi paguen aquesta operació i al meu marit no li operaran les cataractes fins d’aquí dos anys”.

No es poden barrejar conceptes, aquest és el recurs més fàcil, la realitat de fons és que tan important és una cirurgia de cataractes per a un senyor, com per a mi la cirurgia per la meva dignitat com a dona. Per a nosaltres és important per a la nostra vida, tenim la vida tallada emocionalment i psicològicament. Per exemple, amb algunes de nosaltres amb la sexualitat en suspens. N’hi ha que no volen dir “sóc una dona amb disfòria de gènere”. A mi, el que em dignifica és que els meus genitals siguin femenins. S’estan carregant la vida de les persones. I la seva vida psicològica-afectiva se l’estan passant pel forro. Som dones i volem existir plenament, en ple dret, amb tot el que la ciència ens pugui donar.

 

Fina Campas fent un cafè després de la seva ponència.