LA FRONTERA I DEVOTIONAL MODE. OBSERVA FESTIVAL

La Frontera

La Banda va ser fundada al 1984 per Javier Andreu (veu), Toni Marmota (baix), José Bataglio (bateria), Quino Maqueda (guitarra) i Rafa Hernández (guitarra), un grup d'amics, estudiants de publicitat, que s'havien conegut a la Facultad de Ciencias de la Información de Madrid i que formaven part de bandes com La Visión o Octubre. A l'inici, es van anomenar Las Muñecas Repollo, nom que ben aviat va ser substituït per el títol d'una de les primeres cançons, La Frontera, a suggeriment del crític de rock Jesús Ordovás.

Després de guanyar el festival Villa de Madrid de 1984 amb "Duelo al sol" i aconseguir el primer premi, Rafa Hernández abandona el grup per fundar amb els seus companys d'Octubre i els ex Números Rojos Guille i Fernando Martín el grup Desperados. La Frontera va editar al 1985 el seu primer LP titulat "La Frontera", un disc amb cançons com "La ley de la horca", "Pobre tahur" o "Cuatro Rosas Estación", a més a més d'una adaptació de "Viva Las Vegas".

Després del bon regust de boca del primer LP, al 1986 van gravar "Si el Whisky no te arruina" i van continuar viatjant a ritme de rock pels escenaris espanyols, on la potencia i força de temes com "Volverán los buenos tiempos" o "La ciudad", es mesclaven amb balades inconfusibles i inoblidables per als que seguim admirant la banda de Javier Andreu i Toni Marmota. I com oblidar aquell "Cielo del sur" que ens va introduir en un viatge sense fi a sobre d'un camió sense rodes, i vibrar amb la força d'una banda que sempre romandrà entre nosaltres.

A partir d'aquí van iniciar un altre viatge, però aquesta vegada en un "Tren de Medianoche", el que seria el seu tercer àlbum, un disc on la sapiència artística de José Battaglio, Javier Andreu, Toni Marmota y Quino Maqueda ens van deixar temes com "Mi destino", "Siete Calaveras" o el "Siempre hay algo que celebrar", per citar-ne uns quants. En aquest tercer LP no hi va ser present Toti Árboles, que si que va col·laborar en el segon, i tornaria després en el següent àlbum "Rosa de los Vientos".

Al 1989 van publicar "Rosa de los Vientos", que els va fer coneguts per al públic en general amb cançons que van sonar per totes les emissores espanyoles, com "El límite", "Juan Antonio Cortés" o "Nacido para volar", com el tema que va donar nom a aquest àlbum, "Rosa de los vientos", recol·lectant un gran èxit i sent un dels grups capdavanters del panorama musical de finals dels vuitanta i principis dels noranta. "Bé, el que jo volia en aquell moment era apartar-me una mica de la imatge en la que ens havien encasellat, la de grup vaquer, de rock vaquer. D'aquí vaig treure totes les meves armes de l'ànima, més relacionades amb David Bowie i amb la música pop, enlloc de les armes del rock and roll. […] Després de tres anys d'entrevistes i que em diguessin "country, country, country" havia arribat l'hora de que demostrés que m'agrada més Nick Lowe que una altra cosa." Javier Andreu.

Després d'aquest èxit amb el quart LP van tornar el 1991 amb "Palabras de Fuego". D'aquest disc va sonar "Hambre de tu Amor", "Solos tú y yo" i inclou "Viento Salvaje" una continuació de "Cielo del Sur".

Al 1992 va arribar l'LP "Capturados vivos", gravat en un concert que van fer a la Plaza Sony de la Expo 92 de Sevilla, on la veu de Javier Andreu es va unir a la força a la música acompanyada amb temes com "Lluvia", "Aunque el tiempo nos separe" i molts més, que van fer d'aquest directe una recopilació del que havia sigut La Frontera des dels seus inicis. En el disc hi apareixen Guille Martín, acabat de sortir de Desperados i Ñete de Nacha Pop a la bateria. Després d'això van estar dos anys de gires per tot el país. En aquell moment, Quino Maqueda ja havia abandonat el grup.

Al 1994 van treure al mercat el seu sisè àlbum, "La Rueda de las armas afiladas", que van gravar a Londres i no va gaudir de prou promoció com per a ser un gran disc pel que fa a vendes. En aquest disc hi van haver canvis, com en Javier Pedreira a la guitarra i en Mario Carrión a la batería, i per descomptat van seguir les dues ànimes del grup, Javier Andreu i Toni Marmota.

Al 1996 van tornar a la fórmula del directe, en aquest cas en forma de bàsic, "Soempre hay algo que celebrar" títol extret d'una cançó amb el mateix nom i que inclouen en el nou disc. Inclouen també 4 temes inèdits dels que destaquen "Tu vida en un papel" y "Pedro el Gitano".

Després d'una pausa de quatre anys, al 2000 surt a la venta "Nuevas Aventuras", del que destaca la cançó de la Pepsi "No vuelvas sin ella", "Aleluya" y "Los amigos de la calle", un disc que no va estar a la altura dels anteriors, degut a problemes amb les productores, que no van permetre que el preparessin com ells haurien volgut.

Al 2003 s'incorporen a la banda dos nous gitarristes, procedents 'una banda madrilenya que Javier Andreu va anar a veure en directe i on els va proposar que formessin part del projecte de La Frontera. Aquest grup es Garaje Jack i aquests membres son l'Óscar Rama i el Nico Álvarez, donant un so mes guitarrero i del sud a La Frontera. A vinals d'aquell any ya estava a la venta "Tu revolción", on tornen al so d'abans, a més de continuar en alguns temes amb la línia dels seus últims àlbums. Se li va donar força promoció a Cadena 100 i altres emissores de radio. En aquell moment ja havien trencat amb el seu representant anterior.

Al 2005 treuen al mercat el disc "20 años y un día", una selecció de temes de tota la carrera del grup, (gravats de nou, amb els components actuals de la banda) i alguns temes nous. En aquest àlbum van resumir aquests 20 anys que portaven en el món de la música.

Al febrer de 2011 van publicar "Rivas Creek", un àlbum compost d'onze temes i un tema extra, compost en la seva totalitat per el líder del grup Javier Andreu. Aquest álbum suposa un retorn a les seves arrels amb el típic so fronterer, a més de temes molt personals. Per a presentar el disc es llencen a una gira per a tota Espanya, en locals petits.

El 2014 marca el 30 aniversari de la fundació de La Frontera, motiu pel qual l'editorial Quarentena Ediciones publica el llibre "La Frontera. Palabras de Fuego (Conversaciones con Javier Andreu)".

Un any després, al 2015, arriba el 30 aniversari de la publicació del seu primer disc, i amb la sortida de Nico, s'incorporen Harry Palmer a la guitarra, Angelo Mancini a la trompeta i Charlie Fierro al piano i teclats (que ja va tocar en el mític "Capturados vivos"). El grup torna a Universal Music i el 2 de juliol s'edita el pack 2CD+DVD "30 años en el Límite", del concert gravat a la sala El Sol al febrer del mateix any. Al maig el grup comença una gira de més de 20 concerts per a celebrar els seus 30 anys dalt dels escenaris.

I així, fins avui, on segueixen recorrent la península, delectant-nos en cada concert.

Devotional Mode

Devotional Mode, des de 2009 tribut a Depeche Mode, que porta als seus concerts per tot el país una recopilació dels himnes que composen el repertori del millor grup de synth-pop de la història de la música contemporània. Himnes que ens acompanyen des dels mítics dels anys 80, els intensos 90 i la maduresa del grup en el segle actual. Més de 30 anys de carrera resumida en un repertori, amb tota la passió. Sonaran en un directe contundent, Enjoy de Silence, Personal Jesus, Policy of truth, I Just can't get enough, It's no good, Strangelove i una pila de hits més que formen part de la memòria col·lectiva de diverses generacions

Xavi Devotional (Veu).

Antonio Carbonell (Synth' vocals).