Hora: 12h

Lloc: Vapor Llonch.

Assistents: Eduard Navarro, Regidor de Treball i Empresa i Personal Tècnic.

Reunió a porta tancada.

Llegir més...

Hora: 12h

Lloc: Edifici Narcís Giralt.

Assistents: Albert Boada, Regidor de Nova Economia i Serveis Centrals, Xavi Guerrero, Regidor d'Espai Públic i Personal Tècnic.

Reunió a porta tancada.

Llegir més...

JOSEP GUASCH, membre de Nous Homes de Sabadell

“El patriarcat ens ha educastrat i ens cal fer una revolució personal”

Josep Guasch és un dels membres fundadors de Nous Homes de Sabadell, una associació que treballa activament per desactivar les estructures del pensament imposades pel patriarcat sobre com ha d’actuar un “home de veritat”. Estem doncs davant d’un veritable home que juntament als altres membres de l’associació s’atreveixen a qüestionar totes les veritats heretades de gènere.

Qui sou els Nous homes de Sabadell? Som una associació tot i que ens podríem considerar més aviat un col·lectiu, volem aglutinar diferents sensibilitats al voltant de la masculinitat.

Quins són els vostres objectius bàsics? Un d’ells és la igualtat de gènere, ens sentim molt propers als valors del feminisme. Estem en contra de la violència masclista i creiem que els homes ens hem de manifestar explícita i rotundament en contra d’aquesta violència. I el nostre segon objectiu bàsic és la revolució que ens cal com a homes.

Quants membres sou a l’associació? Actualment el nucli està format per cinc homes, encara som pocs però esperem créixer. Ens trobem per treballar qüestions com ara les emocions, els micromasclismes, la comunicació no violenta i també visibilitzem la nostra entitat amb la regidoria de Drets Civils i Ciutadania participant en les diferents activitats que porten a terme...

De què es tracta aquesta revolució? És una revolució personal, cal revisar com el patriarcat ens ha definit com a homes i redefinir-ho per trobar noves formes més enriquidores, sensibles i inclusives. I a partir d’aquí hi ha tot un treball contra l’homofòbia i tot el que tingui a veure amb la discriminació de les persones.

Així, voldríeu renunciar al llegat del patriarcat en quant a homes sempre se us ha considerat el subjecte de privilegi? El patriarcat ens ha atorgat un cert poder que es basa en allò polític, social, relacional i econòmic però realment ens ha “educastrat” especialment en la qüestió emocional, ens costa expressar-nos i parlar entre nosaltres de les nostres vulnerabilitats perquè confonem vulnerabilitat i debilitat i són dos conceptes completament diferents. El patriarcat ens limita a certes emocions que tenen a veure fonamentalment amb la ràbia i el desig sexual però ens deixa al marge de la tendresa, la sensibilitat o l’empatia. Per això hem creat un espai per redescubrir-nos en aquests aspectes que se’ns han estat negats com a homes.

I aquesta reeducació emocional creieu que també pot incidir en millorar la societat? Doncs tangencial i nuclearment pot servir per eradicar una de les xacres més terribles de la nostra societat que és la violència de gènere perquè ens cal aprendre a gestionar les nostres emocions. Emocions com la frustració, la ràbia, l’enuig i que són sentiments i es poden tenir però s’ha de saber gestionar i també hi ha mandats del patriarcat com el sentiment de possessió que cal eradicar.

I de què es tractaria, de tenir accés a un patrimoni emocional més femení, o més aviat de tenir accés a les emocions humanes enteses d’una manera que transcendeixi el gènere? Es tracta de superar el gènere, l’emoció és emoció i som persones. I cal apartar-nos d’aquesta masculinitat caducada, i cal reconèixer les diferències des de la igualtat en drets i obligacions.

I quins són alguns d’aquests mandats del patriarcat? N’hi ha molts, un d’ells és que entre els homes certes coses ens les hem de poder permetre. Està malament però sembla que entre homes cal ser més de la màniga ample i no passa res. I no, nosaltres ens volem manifestar clara i rotundament en contra. Nosaltres entenem el feminisme com una proposta d’igualtat de gènere, i molts homes entenen el feminisme com el masclisme al revés i no, estan completament equivocats. Ens cal trencar tòpics i estereotips.

I les relacions amb el feminisme són de bon encaix? Ens considerem aliats del feminisme, ens considerem feministes però també entenem que el feminisme l’ha de liderar la dona perquè històricament és una conquesta de la dona com a moviment i ha de seguir la seva lluita. Nosaltres tenim una altra revolució pendent que és la nostra i és paral·lela al feminisme i ens emmirallem en molts aspectes amb el feminisme. Als homes ens cal baixar del pedestal on estem i revisar moltes coses a nivell íntim, per això creiem que la revolució de l’home té a veure més amb el cor que no pas amb els pensaments. I hem de fer una revisió d’humilitat perquè encara tenim tics masclistes i encara que no vulguem, se’ns escapen. El patriarcat ha fet mal a homes i a dones, des d’òptiques diferents i amb resultats diferents.

I quan veieu que el masclisme perviu i fins i tot augmenta en els joves i que adopta noves formes com el control digital, què proposeu? Volem fer, juntament a Homes igualitaris un programa per sensibilitzar la gent jove, perquè ara estan passant coses que se’ns escapen com ara el concepte d’intimitat. Els homes de la meva edat, de cinquanta i pico, també estem molt desorientats perquè no ens serveix el que sabem fins ara com que s’ha difuminat l’autoritat del pare i la mare, els homes estem molt despistats amb la nostra masculinitat...

Què us passa quan voleu definir què és ser home? Que el que sabíem fins ara ja no ens serveix i no sabem cap on anem perquè estem parlant d’identitat i la identitat és el nucli de la imatge que em creo de mi mateix com a home. El perill és que s’agafin els models que han servit o encara serveixen a molta gent però que ja són formes passades d’alguna cosa que cal replantejar. Els models de la imposició per la força, que és una forma de por. Rubén Sánchez va oferir una definició d’home molt encertada: un home es defineix per tot el que no pot ser, per la negació: un home no és un nen, no és homosexual i no és una dona. Definir-nos per la negació és fer-nos una definició implícitament violenta. En canvi, si jo sóc qui “s’atreveix a”, aleshores faig una definició a partir del meu empoderament que és el que heu fet les dones a partir del feminisme.

Creus que la misogínia va de la mà de la transfòbia i l'homofòbia? Totalment, per això el nostre col·lectiu està obert a tothom, a tots els homes al marge de la seva orientació sexual, és una de les línies a través de les quals ens enfrontem al patriarcat. De fet creiem que les persones poden canviar d’orientació sexual al llarg de la seva vida i que no és un tret definitiu i mai pot ser discriminatori. L’important és que ens puguem apropar i estimar des de la confiança.

I què proposeu en una societat tan hipersexualitzada, veieu possible altres formes de viure els afectes, la tendresa, la sexualitat? Crec que cal diferenciar sensualitat i sexualitat, i no sabem de la subtilesa del cos, no sabem acaronar l’altre, acariciar l’altre, fer-li un petó sense que entri la sexualitat i ens estem perdent una dimensió enorme de la riquesa de les relacions per culpa d’aquesta focalització genital com deia Freud. O hi ha sexe o no ens sabem tocar. Ens cal descobrir els matisos de l’amor perquè pensem que amor sempre ha d’acabar en relació de parella. L’amor és el que ens apropa a l’altre però, malauradament, necessitem immediatament etiquetes quan realment és una dansa entre les persones.

¿Creus que aquestes manifestacions fora de norma sempre pateixen forces retrògrades que les volen anul·lar desacreditant-les... fent-les tornar als espais coneguts? Sí, immediatament es vol que tornin a les estructures conegudes i fixes, necessitem etiquetes, amb noms, amb categories i ens hem d’alliberar d’això perquè només són estructures mentals. Ens cal aprendre a jugar, estimar com ho fan els infants, que s’enlluernen del que tenen davant sense posar etiquetes. Els nens i les nenes estimen el món tal qual és però després venim els adults i els posem etiquetes de com cal comportar-se i com cal ser.

Llegir més...

LA VIOLÈNCIA ESTÈTICA

Una modalitat no prevista per la legislació però amb els mateixos efectes negatius


Tradicionalment quan s'aborda la temàtica de la violència contra la dona, sovint l'atenció és concedida de manera predominant a la violència física, verbal i psicològica, fonamentalment exercida per l'home contra la seva parella dona, així com a la violència sexual, laboral o institucional, entre d'altres.

No obstant això, les nostres societats contemporànies experimenten una sociopatia, és a dir, una malaltia social, ja que la violència s'ha fet cada cop més complexa, diversificada, massificada i institucionalitzada. Les dones són víctimes d'una forma de violència poc atesa i no tipificada en la normativa jurídica dels països, però que ha assolit grans proporcions i s'ha cobrat la vida d'una multiplicitat de dones. Ens referim a la violència estètica.

Aquesta violència estètica es concreta amb la consolidació d'una bellesa mercantilitzada, seriada, reproduïble, uniforme, estandarditzada, massificable i descartable, d'acord amb el procés de racionalització, mercantilització, industrialització i tecnificació de la societat.

A raó del que s'ha exposat, és possible afirmar que la nova bellesa es caracteritza per:

1. La subvaloració del cos biològic, en correspondència a la lògica de la modernitat, de control de la natura. Des d'aquesta perspectiva, el cos ja no és concebut com un tot, ja no és per sentir-ho, cuidar-lo, respectar-lo i valorar-lo. Per contra, és considerat com un objecte d'exhibició; la modernitat ha presidit el procés de fragmentació del cos, ara concebut com parts modificables, intercanviables i intervenibles, establint així el culte al cos com a fenomen social.

2. L'absència de defectes, les característiques neonatals i l'eterna joventut són aspectes considerats altament atractius. El mercat de la bellesa està dirigit a les joves i a promoure la il·lusió de la joventut a les que ja no ho són. Aquest fet es fa manifest en l'exclusió de les dones adultes en la publicitat i en la indústria de la bellesa.

3. L’exacerbació i aprofundiment del rebuig a la "lletjor", la qual històricament s'ha definit com aquella propietat d'una persona o cosa que no és agradable a la vista, capaç de produir desplaer, considerat poc estètic, repulsiu, dissonant, i que en l'actualitat es constitueix com a element per a la construcció d'estigmes.

4. L'exclusió de tota bellesa alternativa a l'europea, el que és diferent no és bell, la qual cosa es fa manifest mitjançant l'exclusió o limitada presència de diversitat racial, ètnica i fenotípica en la indústria de la moda i publicitària.

Aquests fets en el seu conjunt creen les condicions per a la realització de modificacions del cos, principalment a través de procediments quirúrgics invasius, els més comuns: rinoplàstia, implants de glutis, de pits, liposucció, així com la injecció de substàncies prohibides com els biopolímers.

Però ens hem parat a pensar quins són els factors causals que intervenen en la decisió de modificació corporal? Entre elles podem considerar a grans trets:

1. Patologies d'ordre psicològic individual. Les modificacions estètiques han estat utilitzades com a via d'escapament davant les insatisfaccions de les persones pel que fa a la vida moderna, on el consum permet aparentment superar les frustracions, traumes, rebutjos, preocupacions, vergonya, culpes, complexos, odi i obsessió pel que fa al cos.

2. Els mitjans de comunicació i la indústria cosmètica construeixen, reconstrueixen, promouen, propaguen, perpetuen i imposen imaginaris, arquetips, il·lusions, models i estàndards de bellesa inassolibles a través de la quotidianització de la imatge i missatges d'estrelles, models i cantants que distorsiona la realitat, impedint -principalment a les dones- trobar patrons de referència.

3. La democratització de la cirurgia estètica i la consolidació del cirurgià estètic com a déu de la modernitat. En el passat les modificacions estètiques van ser principalment consumides per grups de dones d'elevats recursos econòmics i poder adquisitiu, fonamentalment aquelles que feien vida als mitjans de comunicació, informació i difusió massiva. En l'actualitat, les dones per realitzar-se aquests procediments i intervencions en els seus cossos són capaces de gastar els estalvis de tota una vida, sol·licitar préstecs a familiars, amistats, crèdits bancaris i endeutar-se per elevades sumes de diners, vendre els seus béns i fins i tot prostituir-se. A més d'això, l'accessibilitat a aquests tractaments, es troba estretament lligada a una baixada en els preus, que pot ser explicada per la realització d'aquests procediments en llocs no certificats, així com, la utilització de substàncies i materials no aptes per al ús mèdic.

4. L'establiment del cànon de bellesa femení com una nova forma de misogínia. El patriarcat ha dissenyat noves formes i mecanismes per a l'exercici de la tirania sobre la dona. Ja no es manifesta com en el passat a la negativa de l'exercici del sufragi, les dificultats en la inserció laboral i l'encara estesa violència física, sexual i psicològica; en l'actualitat l'establiment del mite de la bellesa contribueix a desviar l'atenció de les dones d'assumptes rellevants sobre la seva situació social, així com dels espais de participació política.

5. L'expectativa patriarcal. En gran proporció, quan les dones accedeixen a la intervenció i invasió del seu cos a través d'aquests procediments, generalment estan orientades a respondre i satisfer les fantasies masculines imposades pel patriarcat, com ho són les grans proporcions, la voluptuositat, l'exuberància, la sexualitat o l'exhibicionisme. Una gran quantitat de dones accedeixen a aquests procediments com a acte de complaença a la seva parella.

6. La responsabilitat de la dona. Finalment, no podem obviar la responsabilitat de la dona com la principal causa en el procés de modificació estètica corporal i les conseqüències associades. Fer-ho suposaria la reproducció de l'esquema interpretatiu patriarcal, en el qual la dona es considera i defineix com a ésser passiu, desproveïda d'autonomia i independència. Hem de reconèixer la responsabilitat d'aquelles dones que exerceixen violència contra elles mateixes, a l'avaluar-se i valorar-se a partir dels criteris imposats per un mercat capitalista que ha cosificat, mercantilitzat i comercialitzat els seus cossos; la responsabilitat de no qüestionar, exercir resistència i obviar els patrons estètics imposats, així com accedir a sotmetre’s a cirurgies invasives, restriccions alimentàries, procediments agressors de la seva integritat, la seva naturalesa.

Unit a això, és important rescatar que aquests procediments en alguns casos tenen conseqüències:

1. L'alteració de l'estat emocional, depressió, ansietat, culpa, vergonya i aïllament social.

2. El desenvolupament natural del cos es veu aturat per la realització de cirurgies invasives a edats primerenques.

3. La preocupació excessiva pel cos i la imatge crea conductes addictives, com els trastorns alimentaris i els trastorns dismòrfics corporals.
Procediments estètics infructuosos que donen com a resultats deformitats, asimetries, perforacions, desfiguració, mutilacions i, en el pitjor dels casos, la mort.

Per aquesta raó es fa necessari augmentar els esforços per visibilitzar aquest fenomen, així com la conscienciació i intervenció social que permeti prevenir i minimitzar l'impacte d'aquesta problemàtica que afecta cada vegada més a les dones, però també als homes de les nostres societats contemporànies.

Esther Pineda G.

Doctora en Ciències Socials, Magister Scientiarum en Estudis de la Dona, Sociòloga UCV. Escriptora i Fundadora de EPG Consultora de Gènere i Equitat.

Font: http://wsimag.com/es/economia-y-politica/14107-violencia-estetica. Traducció pròpia.

Llegir més...

La igualtat, de Laia Fàbregas

A principis d'any, al Canadà, va néixer una criatura que es diu Storm i que ja ha sortit en diversos mitjans de comunicació mundials. Storm deu la seva fama al fet que els seus pares han decidit no explicar a ningú si és un nen o una nena. Els únics que ho saben són els seus dos germans més grans, una amistat de la família i les dues llevadores que van assistir al part. La resta d'amics i familiars hauran d'esperar que la criatura creixi i l'evidència la delati.

La idea d'aquests pares és que fan un "homenatge a la llibertat i a la possibilitat d'escollir, en lloc de posar barreres" a la criatura. Pensen que d'aquesta manera decidirà més lliurement qui vol ser, sense sentir-se cohibit (o cohibida) per les normes socials que defineixen com han de ser els nens i com han de ser les nenes.

Storm es vesteix un dia de rosa i l'altre de blau. Els seus pares barregen els pronoms femenins i masculins quan s'hi refereixen i ja estan farts d'explicar la seva teoria cada vegada que algú els pregunta si aquella coseta tan bufona és un nen o una nena. Però ells continuen a la seva. Només van canviar d'estratègia durant unes vacances a Cuba, per pura necessitat. Com que el seu castellà no era prou bo per explicar la història amb pèls i senyals a tothom que els fes la pregunta omnipresent, van llançar una moneda a l'aire i, per uns dies, Storm es va convertir en un nen. I què feia la gent quansabiaque eren davant d'un nen? L'afalagaven amb comentaris sembrats de connotacions masculines: "Quin nen més gran", "Quin nen més fort". I va quedar ben clar que tan bon punt es dóna a conèixer el sexe d'una criatura, un remolí de convencionalismes s'activa al seu voltant. És a dir, que Cuba encara va donar més arguments als pares per continuar la seva croada asexuada.

A Estocolm hi ha una llar d'infants que treballa amb un objectiu semblant. Egalia va néixer fa un any i té lloc per a 33 alumnes d'entre un i sis anys. En aquesta llar d'infants s'eviten algunes paraules: en lloc de nens i nenes, totes les criatures sónamics; en lloc d'ell i ella (hanihon, en suec, respectivament), fan servir el pronom finlandès neutrehen, que en suec no existeix. Quan els mestres anuncien que un metge, un policia, un electricista o un lampista ha de venir a la guarderia, fan servir el pronomhen, de manera que els nens tant es puguin imaginar un home com una dona.

L'enfocament d'Egalia és nou i potser únic al món. Té èxit, com constata la seva llarga llista d'espera, i també té detractors, que el consideren un pas excessiu en la lluita per la igualtat.

Des del meu punt de vista, lluitar per la igualtat de drets i per l'abolició d'uns rols ancorats a models socials massa antics és un bon punt de partida per arribar a una societat més justa, equilibrada i tolerant. Però cal anar amb compte de no passar-se de frenada. Perquè una cosa és la igualtat i l'altra la igualtat de drets. Els homes i les dones no som iguals. Els nens i les nenes han de créixer sabent que tots valem el mateix i ens mereixem les mateixes oportunitats, però també sent conscients que no pensem igual, ni necessitem les mateixes coses, ni actuem de la mateixa manera. Creure el contrari pot comportar dificultats de comunicació entre nois i noies, primer, i entre homes i dones, després.

Per arribar a la igualtat de drets i oportunitats potser no cal ocultar el sexe d'una criatura ni inventar-se paraules per neutralitzar el llenguatge, actuacions que poden acabar sent contraproduents si fan que aquests nens creixin sentint-se diferents a la resta del món.

El que cal és predicar amb l'exemple. Perquè quan a Egalia hi hagin passat tres lampistes i tots siguin homes, els nens associaran les aixetes amb el sexe masculí, per molt que les mestres els anomenin hen . Segur que farien més via fent venir una dona lampista, si és que la troben. D'altra banda, pocs nens s'identificaran amb la feina de mestre de llar d'infants, si totes les que hi veuen són dones.

Font article: Diari Ara del 22 de setembre del 2011

Llegir més...

"Reserva’t el dret a pensar: fins i tot equivocar-se és molt millor que no pensar gens".  Hipàtia (filòsofa romana 340 d.c-415 d.c)

Llegir més...