Desembre 2015
![By U.S. Department of State from United States [Public domain], via Wikimedia Commons](/images/salapremsa/fotosopinio/canvivlimatic.jpg)
Joan Berlanga, primer tinent d'alcalde i regidor d'Educació i Sostenibilitat
F a uns dies s’ha celebrat una nova cimera a París on representants de diferents països han intentat acordar mesures per donar resposta a un problema que la comunitat científica ha situat com un repte global que cal afrontar de manera imminent: el canvi climàtic. La cimera ha acabat amb un compromís de mínims que, malgrat que alguns hauríem volgut que fos més concret i ambiciós, sembla que pot ser un punt de partida per abordar el repte de reduir les emissions i avançar cap a un nou model energètic.Tanmateix, totes les persones que estem poc o molt conscienciades davant d’aquesta qüestió no ens podem permetre delegar aquest tema a la sort de la cimera de torn.
En aquesta línia, des del nou Govern municipal estem treballant per contribuir també a donar una resposta des de Sabadell a aquesta problemàtica amb diverses iniciatives relacionades amb la mobilitat sostenible, amb l’eficiència energètica i amb un pla contra la contaminació atmosfèrica, entre altres. Tot i així, una gran part de la solució també rau en el nostre paper com a ciutadans i ciutadanes. Perquè el canvi climàtic i les seves conseqüències –que a part d’ambientals també són econòmiques i socials– sobretot té a veure amb la manera de viure i de consumir a la qual ens empeny l’actual sistema econòmic, en què una vegada més els països més pobres s’emporten la pitjor part.
des del nou Govern treballem iniciatives relacionades amb la mobilitat sostenible o l’eficiència energètica
Tenint en compte aquestes circumstàncies, sembla convenient que tots plegats ens plantegem si moltes de les accions quotidianes que ara vivim com a “normals” potser es mereixen una reflexió i començar a desaprendre algunes coses. Per exemple, a deixar d’embolicar entrepans amb paper d’alumini. Perquè simplement per dur un entrepà amunt i avall no cal extreure un mineral que es diu bauxita de l’altra punta del món per transformar-lo –després d’un procés molt contaminant– en paper d’alumini i acabar generant un residu de lentíssima descomposició o de costós reciclatge quan es pot fer amb un porta-entrepans.
I sí, a vegades aquestes coses fan mandra. Però davant dels grans problemes globals, o cimeres, governs i ciutadania anem alhora –cadascú des del seu àmbit de responsabilitat– o no hi haurà solució ni per al canvi climàtic, ni per a altres mals dels temps que ens ha tocat viure. Des del Govern municipal treballem per posar el fil a l’agulla i esperem que conjuntament aconseguirem que Sabadell esdevingui una ciutat de referència a l’hora de trobar solucions locals reals als problemes globals.
Míriam Ferràndiz, regidora de Drets Civils
Hi ha articles que són de mal fer perquè semblen formar part d’una tradició del calendari anual: s’acosta el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les dones, el 25 de novembre, i ens afanyem a omplir la premsa d’articles d’opinió i estadístiques. D’aquesta manera tan rudimentària, ens acostumem a viure amb naturalitat aquesta reivindicació com si fos una de tantes. Però cal tenir en compte que en aquest cas estem parlant de les dones, és a dir, de més de la meitat de la humanitat.
Ras i curt, el que tenim davant és un feminicidi. Estem parlant d’una societat global que porta a terme l’assassinat en massa de les dones. Estem dient que les dones entre els 15 i els 44 anys tenen més possibilitats de ser mutilades o assassinades per homes que de morir de càncer, de malària, d’accidents de trànsit o de les guerres. Estem parlant d’un sistema patriarcal que sotmet unes persones per sota les altres només pel fet de ser dones, d’un entorn que estableix un sistema de valors que premia allò tradicionalment considerat masculí.
El que tenim davant és un feminicidi. Parlem d’una societat global que porta a terme l’assassinat en massa de les dones
La pregunta que urgeix davant el sotmetiment i l’anul·lació de la meitat de la humanitat per part de l’altra és: què podem fer al marge dels actes de sensibilització i les reivindicacions? No resignar-nos a l’statu quo, no habituar-nos, no acostumar-nos i no fer callar el sentit de la justícia. Comencem per adonar-nos que la violència no és un acte extrem, aïllat, desmesurat i descontextualitzat. Sorgeix i es nodreix d’una societat malalta, disfuncional i profundament injusta, una societat que alimenta amb formes habituals un masclisme subtil, dissimulat i constant vers les dones. En aquest substrat es nodreix i s’enforteix el monstre patriarcal: estem parlant de pràctiques de dominació i violència masculina en la vida quotidiana, en un ordre pràcticament imperceptible que podem confondre amb les formes habituals de la nostra cultura. Hi ha micromasclisme quan veiem la publicitat amb dones anunciant productes de neteja i bellesa, hi ha micromasclisme quan en els llibres d’història pràcticament no hi apareixen dones, i tot això també és violència.
la violència sorgeix i es nodreix d’una societat malalta, que alimenta amb formes habituals un masclisme subtil i constant vers les dones
El combat no s’està guanyant, ens queda molta feina a fer. El darrer estudi del CIS sobre com l’adolescència i la joventut perceben la violència vers les dones no augura res de bo: un 33% de la població entre 15 i 29 anys no veu malament que s’interrogui la noia sobre les seves activitats, se li controlin els horaris, la roba que porta, la gent amb la qual es relaciona, que se li impedeixi veure amics o fins i tot que estudiï o treballi. I tot això els ensenyem que ho relacionin amb l’amor, que creguin que un amor és vertader si és possessiu, gelós i controlador. Els ensenyem a confondre l’amor amb el domini i sotmetiment.
El cartell del 25 de novembre d’aquest any vol conscienciar precisament de com les noves tecnologies també poden ser instruments de control cap a les dones, formes de vigilància constant. Cal que seguim insistint a posar les màximes atencions a no viure com a natural el que no és altra cosa que desigualtat, discriminació, explotació, domini i, finalment, mort. Concretament són 49 les dones assassinades en aquests 11 mesos d’any. I, sobretot, que no ho visquem com un fet natural, sinó com una profunda xacra que cap societat no pot permetre’s, perquè una sola agressió ja hauria de ser massa.
